Marinikah

Guia de lectura

Antologia poètica, de Màrius Torres
a càrrec d’Enric Martín

2

Índex

1 Contextualització 1.1 El simbolisme: un bosc d’al·legories 1.2 El simbolisme: diccionari mínim 1.3 Lletres catalanes i postsimbolisme 1.4 La generació sacrificada 2 Anàlisi estructural 2.1 Aquesta cosa absurda: un poeta líric 2.2 De les Poesies a l’Antologia poètica 2.3 Interiors 2.4 El paratext 3Anàlisi temàtica 3.1 Campanades a morts 3.2 Un món ben fet 3.3 Les parpelles closes 3.4 Cor i ànima 4 Anàlisi mètrica i formal 4.1 Dins la tradició formalista 4.2 Lírica de cambra 4.3 Forma i fons 4.4 Apunts per a una estètica 5 Guió per al comentari de l’obra 5.1 Contextualització 5.2 Estructura 5.3 Temàtica 5.4 Mètrica i forma

3 3 4 4 5 6 6 6 7 9 10 10 11 11 12 13 13 14 15 16 18 18 19 19 20Guia de lectura d’Antologia poètica

3

1 CONTEXTUALITZACIÓ
1.1 El simbolisme: un bosc d’al·legories
CHARLES BAUDELAIRE [TiC] · C.6 · P. 108 - 113 POETA MALEÏT [TiC] · C.6 · P. 110- 112

El 1857, Baudelaire, paradigma de poeta maleït, publicava Les flors del mal, poemari en el qual, segons la moral benpensant del segle: El que és odiós apareix al costat del que és més baix, el que ésrepugnant al costat del que és infecte. Mai no s’ha vist mossegar i mastegar tants pits en tan poques planes; mai no s’ha contemplat una semblant desfilada de dimonis, de fetus, de monstres, de gats i de podridura. El llibre és un hospital obert a tots els excessos de l’esperit, a totes les putrefaccions del cor.1 Rere les ganes de brega, d’épater le bourgeois, que poc o molt devien animar unartista cèlebre a tot París per les seves extravagàncies, Baudelaire rumiava idees fondes. «Correspondències», un sonet alexandrí (el IV, en la numeració de l’aplec), en conté algunes que constitueixen la llavor del simbolisme. Una: el món és un «bosc d’al·legories» o, en altres mots, una teranyina de signes externs que postulen un enigma, una realitat latent, profunda. Una altra: «entre olors,sons, colors, s’estableix consonància», en una cadena infinita de baules sensorials diferents. Per la sinestèsia, doncs, comprenem que tot ens parla d’una altra cosa, que qualsevol estímul esdevé metàfora d’un altre. Que, consegüentment, l’analogia oculta entre els objectes i, al seu torn, la seva connexió insospitada amb els éssers humans s’estableixen mitjançant els ressons anímics que desvetllenles sensacions. Sota la materialitat, natural o humana, batega un àmbit secret, no expressat per denotació sinó mitjançant símbols, al qual s’accedeix per l’emoció, des de la intuïció. I, tibant el fil del mateix raonament, considerarem «la terra i els seus espectacles com una visió, una correspondència del Cel», com anuncia Baudelaire a Noves notes sobre E. Poe. La realitat visible teixeix unimmens duplicat dels espais invisibles i, encara, de la Idea (al capdavall, som dins d’una concepció neoplatònica), del Sublim, de l’Absolut, de la Divinitat o la Transcendència, bategem-ho com ens plagui. Per això Rimbaud eleva l’artista a la categoria de sacerdot, de profeta, en anomenar-lo «poeta-vident»: la sensibilitat capaç d’ensumar la flaire idealista darrere de l’opacitat real. Fidel a lesformulacions baudelairianes, el simbolisme pretendrà copsar aquestes dimensions alternatives, més autèntiques i essencials, recobertes per la brossa de l’aparent. Reacciona, doncs, contra la visió fotogràfica del naturalisme, contra el calc social que obsessionava la literatura d’ascendència realista, massa epidèrmica, reduccionista, com si la superfície dels fenòmens hagués de ser l’únicunivers existent, tendència que s’havia imposat al llarg d’una segona meitat del segle XIX cada cop més pragmàtica, més positivista i científica, en la qual l’individu es divorcia a marxes forçades de la seva espiritualitat. El simbolisme suposava un gir vers la intimitat, un retorn a la introspecció, un retrobament amb l’emotivitat subjectiva, un esclat de l’anhel d’Infinit predicats ja durant el...