Memòria & Oblit

MEMÒRIA & OBLIT

En aquest text m’he proposat seguir la lògica del sociòleg Peter L. Berger per tractar la qüestió de l’oblit. Berger distingeix entre problema social i problema sociològic dient que “el problema sociològic fonamental no és la delinqüència, sinó la llei; no és el divorci, sinó el matrimoni; no és la revolució, sinó el govern”, és a dir, allò que socialment (=institucionalment) s’etiqueta com a “problema” pot ser que no ho sigui quan el resituem dins d’un context: anàlogament, podem referir-nos a l’oblit com a problema/solució o com a part d’un assumpte molt més bast anomenat memòria.
Així, doncs, tindré en compte l’oblit com un dels dos costats de la memòria: si l’abandonem, oblidem; si la recuperem, recordem. D’altra banda, com a instrument per a larecuperació/abandonament de memòria, em centraré sobretot en l’àmbit verbal, tot i que aquest tema l’ultrapassa (podem recordar/oblidar mitjançant vivències, visions, olors, tactes, etc.). Vull (de)mostrar que l’oblit no és només una activitat no conscient, sinó també (pre)meditada: no només es lluita contra l’oblit, també es lluita per l’oblit.

La jerarquia de l’experiència. És cert que l’oblit forma partde la nostra experiència, per necessitat. Les rutines ens permeten que unes experiències ja apreses es subordinin, quedin incorporades, quedin com a fons personal, de manera que puguem focalitzar-ne altres. Per exemple, quan anem diàriament a la feina podem arribar-hi sense haver-nos adonat del trajecte; no perquè no el sapiguem, sinó perquè ja forma part dels nostres hàbits i ens podem permetreel “luxe” de focalitzar experiències noves (pensar què m’ha dit aquell, o què faré el cap de setmana...). Combinem quotidianament parts conscients (novetats) i parts no conscients (obvietats), com, per exemple: estar drets o asseguts (si no n’estem impedits). Als inicis del cinema el públic no va entendre durant un temps l’aparició de la tècnica dels lapsus, dels talls. Per exemple: en una escenaun home sortia de casa per anar a la feina i a l’escena següent ja era a la feina. El públic trobava a faltar el trajecte pel carrer. Els directors i/o muntadors havien convertit una rutina en un oblit, en un lapsus cinematogràfic . Quan em refereixi a lluitar per l’oblit no em centraré en aquest tipus d’oblits que anem incorporant a la nostra experiència quotidiana, sinó, per què no?, enestratègies d’(auto)engany. Vegem què en surt!
Contra l’oblit. Sovint s’ha dit que amb la paraula podem combatre l’oblit. Des d’un text comercial, passant per un polític o un literari, es contribueix a deixar constància de fets, pensaments, etc. Nosaltres mateixos tenim –i formem part– d’instruments per combatre l’oblit. Sembla que del grup mn, provenint del suposat antic idioma indoeuropeu, tindríemparaules relacionades amb la memòria, com: ment, món i monument; i del grup mn-ti tindríem verbs relacionats amb el pensament, com: mentar i mentir .
Per l’oblit. Deixant de banda el “pur” oblit com a error per falta d’inatenció i centrant-nos en la consciència de l’error, en la inducció a l’error, és a dir, en l’engany, amb la paraula es pot contribuir a l’oblit. En aquest sentit, es pot enganyarde dues maneres: simulant (fingint), mostrant el que no és; o dissimulant (amagant), no mostrant el que és. Hom pensa que enganyar té connotacions negatives..., però no sempre (sobretot si hi estem preparats): en el món de la faràndula els comediants simulen i els prestidigitadors dissimulen... i bé que ho fan! En aquests espectacles ens esplaiem en aquests enganys per a oblidar-nos de laquotidianitat. Fins i tot, oblidem que ens enganyen (diguem que fem com una mena de pseudoamnistia, en cert sentit, els ho perdonem) .

A continuació presentaré alguns casos en què, a nivells diferents (personal, grupal i comunitari), la paraula va removent memòria, aproximant-s’hi (recordant: contra l’oblit) o allunyant-se’n (oblidant: per l’oblit), mitjançant trucs (dis)simuladors.

Nivell...