Modernismo catalan

Joan Maragall i el Modernisme
Joan Maragall (1860-1911) és considerat el primer poeta modern. La major part de la poesia modernista és imitadora de models, diuen que l'únic que en crea és Maragall. L'arxiu Maragall no conté cap llibre de poètica, l'autor tampoc va parlar gaire de poetes en els seus articles al “Diari de Barcelona” i a la “Veu de Catalunya”, però sí va parlar de filòsofs com: REmerson, T Carlyle, Ruskin, Novalis, Nietzsche... Per entendre la poesia de Maragall convé tenir present d'una banda el marc històric i cultural i de l'altra banda, els interessos propis de l'autor.
Joan Margall és un autor que s'emmarca dins del moviment del Modernisme. El Modernisme és un moviment sociocultural que manifesta el sentiment de crisi del tombant de segle, arrenca a la dècada dels 80amb actituds de rebuig a la situació social, política i literària que fins el moment caracteritza la societat espanyola de la Restauració. Critiquen la falta de modernitat, la Renaixença destacava per la seva tendència conservadora. I és planteja l'objectiu comú de modernitzar el país a través de la cultura. La idea de modernitat no s'havia plantejat en poesia des del segle XV. Vol trencar amb el“viure de glòries passades”, hi ha una relativització de valors estètics. Incorporaran a Catalunya tot allò que els sembla modern, introduiran molts moviments estètics diferents. Buscaran models a Europa: Parnassianisme, Pre-rafaelitisme, Simbolisme.
Dels corrents europeus el Simbolisme serà el que tindrà major impacte. El Simbolisme és un model de creació literària que comença a dibuixar-se amitjans del segle XIX, a partir de l'obra de Baudelaire. El Simbolisme sorgeix com una reacció al Parnassianisme, és un corrent que parteix de la qüestió de quins són els mecanismes a través dels quals el coneixement és possible, planteja que coneixem subjectivament, el punt de partida és la sensació i és a partir d'ella que es construeix la percepció de l'objecte. I és a través de la construccióde la sensació que l'individu projecta la seva experiència. De tal manera que el poeta és concebut com a artista, superior, capaç de reconèixer els valors de la col·lectivitat, és un visionari.
Això es posa de manifest plenament amb els poetes decadents vers el 1880, els poetes d'aquesta nova escola, el decadentisme, seran rebutjats pel to pessimista, l'obscuritat, l'evasionisme, l'artifici;havia resultat una art incomprensible, intricat i dissolvent. Hi ha una actitud regeneracionista, una recuperació de les propostes nacionalistes de Valentí Almirall, la idea de “caràcter o ànima del poble”... per l'establiment d'una cultura catalana moderna, això exigia una reformulació del llenguatge literari per tal d'acostar-lo a la llengua parlada i, per tant a la realitat, s'oposen a la retòricaheretada i la grandiloqüència, existeix una recerca de la simplicitat.
Durant el Modernisme s'observen gran varietat de propostes estètiques. Tot i aquesta gran diversitat s'observen dues tendències: Una defensa l'espontaneisme, la capacitat creadora sobre la tècnica, reivindica la natura, la vida, les forces vitals, l'artificiositat. L'altra és una tendència estetitzant, defensora de l'artificii la tècnica, reivindica la cultura clàssica, el mediterranisme. Aquesta segona tendència derivarà en el Noucentisme.
Des del Modernisme, es proposen recuperar la capacitat de mobilització del poeta, d'acomplir una funció emblemàtica per a la col·lectivitat, de representar els ideals de futur, de donar sentit a la lluita. Són molts els elements que ajuden a modelar les noves posicionsestètiques: l'exaltació de la vida i de l'energia individual i col·lectiva; la defensa del sentiment i de la naturalitat enfront del preciosisme i l'artifici; l'atenció a la dimensió social de l'art, a la seva connexió amb el poble amb la poesia popular i al capdavall, amb el nacionalisme. S'evoluciona cap al Vitalisme, es posa de moda a la segona meitat de 1890 i s'ha d'entendre com una via d'evolució...