Modernismo catalán Modernismo catalán

n estrany dia al metro

Avui com cada dia em dirigia al meu treball, com visc al centre de la ciutat no necessito cotxe i vaig en metro, el metro sempre és ple de gent estranya perdudapelspassadissos laberíntics. allà tot és misteri passadissos estrets i foscos pels quals perdre’s i que a més fan una olor estranya. Doncs avui baix baixar les escales i baix passar pels passadissos però emvaigperdre perquè al metro hi havia més gent de la normal, em vaig marejar i em vaig perdre per uns passadissos que mai havia vist, arribi a una estació enorme com si hagués baixat centenarsdequilòmetres sota terra tenia un pressentiment de que alguna cosa estranya passaria però vaig callar al meu instint i em vaig asseure al banc per esperar el metro que segons el mapa de hi havia a la paretemdeixava encara més prop de la feina que l'altra via. Quan el metro va arribar va obrir les seves portes que grinyolaven com si ningú en anys la hages engreixat. Hi havia algunes persones i emvaigasseure en un dels seients lliures, com estava una mica marejat per l'enrenou d'abans em vaig adormir de cop, sense adonar-me les hores van passar. Quant vaig obrir els meus ulls vaig veure unacosaestranya que no em creia totes les persones que estaven amb mi al metro no eren persones o almenys no ho semblaven eren alienígenes d'altres llocs de la galàxia, tots em van mirar estranyats i em van dirqueja podia desactivar el camuflatge d’humà jo els vaig mirar i no vaig saber que dir-los, em vaig quedar bocabadat. No mo podia creure y com no sabia on estava vaig mirar per la finestra i emvaigadonar que estava molt lluny de la meva casa. Vaig veure el planeta terra allunyant-se poc a poc per la finestra em vaig espantar i no vaig saber que fer em quedi totalment immòbil mirant el panoramafinsque va arribar un altra persona en realitat no era humà però tenia l'aparença em va dir segueix-me i no miris enrere, jo mort de por em vaig posar a seguir-lo, mentre ens anàvem canviant de...