Naturaleza, cultura y antropología ecológica

Naturaleza, cultura y antropología ecológica

El capítol de Rappaport fa referència, principalment, a la posició de l’home en relació a la natura tot preocupant-se per l’ecologia dels homes com aciència que estudia la interdependència entre éssers vius i el seu medi que permetrà fer una comparació de les semblances i diferències culturals de manera complexa, variada i amb perspectivahistòrica.
Quelcom a destacar és la inclusió de termes de l’ecologia general com ara la idea d’ecosistema, poblacions ecològiques...i dóna molta importància als intercanvis alimentaris. Al llarg del text,afirma que els sistemes vivents són autoregulables, equilibrats i alguns inclús adaptatius. És aquest el concepte fonamental, això si, de la corrent de la qual ell és el màxim exponent, el d’adaptació,que per part únicament dels humans es pot fer mitjançant la cultura i evitant així passivitat. Això no vol dir que altres espècies no s’adaptin, però la seva adaptació està determinada per la sevaconstitució genètica i la humanitat, en canvi, té la cultura que la considera supraorgànica i autònoma però no de manera funcional. És aquí quan Rappaport creu oportuna la perspectiva de l’antropologiaecològica per tal d’esbrinar si una conducta contribueix o no a la supervivència dels seus actors i com afecta sobre el medi interpretant a l’ésser humà com a espècie que viu entre d’altres. Laimportància que atorga a la cultura és comprensible però el que li sorprèn, igual que a molts altres coetanis, és el perquè de les variacions culturals, una qüestió complexa que té en compte lesparticularitats geogràfiques i el bagatge cultural de l’ecosistema i per això es considera que la relació entre cultura i medi és interdependent. Aquest últim punt comporta una altra disputa en el camp del’antropologia ecològica que exemplifica amb el cas dels “tsembaga”, ja que els humans actuen d’acord amb la idea de natura que tinguin però aquesta pot ser diferent, pel que els etnògrafs hauran...