nens robats

Les revelacions sobre els “nens robats” han sacsejat aquests últims dies l’opinió pública. El tema no és nou, perquè fa temps que els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies relacionadesamb persones que han descobert que van ser “donades en adopció” en circumstàncies il·legals. La magnitud del cas, però, ha fet donar un tomb a la qüestió. El documental “Torneu-me el fill! Els nensrobats del franquisme”, que va emetre TV3 a principis d’any, n’és una mostra.

Entre 1950 i 1980, com se sap, una màfia composta per llevadores, capellans, monges i enterradors vadedicar-se a robar nadons de famílies humils i amb escassa instrucció, per la seva posterior venda. A les mares se’ls deia que les criatures havien nascut mortes i que millor que no veiessin els cadàvers, oels ensenyaven cossos congelats enlloc dels seus fills. Mentre, a la mateixa “botiga” dels paritoris, es posava en marxa el sinistre engranatge comercial.

Darrerament, però, Govern i mitjansde comunicació només tenen temps per la crisi i els seus efectes o per si Zapatero es presentarà o no a la reelecció. Per al delicte aberrant d’un robatori massiu i continuat de milers de nensespanyols, per desgràcia, no li en queda. Tant és així que el lliurament a la Fiscalia d’un informe documentat de gairebé tres-cents d’aquells casos, efectuat per l’Associació d’Afectats, ha quedatesmorteït entre el llenç de l’actualitat.

Per una necessitat de conèixer la identitat i l’origen dels seus pares, aquests “nens robats” durant el franquisme i la transició, sol·liciten avui laintervenció de la Justícia per recuperar les dues coses. No obstant això, aquesta batalla judicial topa amb alguns obstacles que podrien deixar en res els seus esforços i incrementar així els sentiments defrustració i de ràbia que ja tenen. I és que el desig d’exigir responsabilitats als culpables no pot ser completament possible sense la identificació d’aquests. Si més no, però, la denúncia pública...