Nouvelle Vague

Nouvelle vague
A la dècada dels anys '50 la crítica cineasta va utilitzar el terme Nouvelle vague (Nova onada) per denominar al nou grup de cineastes francesos sorgits en aquesta dècada.
Entreels referents que van inspirar aquesta "nova onada" de la producció cinematogràfica francesa, està André Bazin. El francès va dir que el verdader cinema, i el més pur, era aquell que reduïa al mínimles intervencions manipuladores i artificials.
Es podria dir que la "nova onada" va començar al 1958 amb les pel•lícules de Charol però les obres de Truffaut "Els 400 cops" (1959) i d'Alain Resnais"Hiroshima mon amour" (1959) són les que realment van revolucionar el cinema francès.
Algunes de les característiques del nou estil van ser les pel•lícules de baix pressupost, els rodatges enexteriors a París i amb pocs mitjans tècnics, l'ús de càmeres lleugeres per rodar en mà i amb llibertat, el canvi en la fotografia amb moviments nous, les preses llargues, entre altres coses.
Seguintaquestes tendències van sorgir nous cineastes de la Nouvelle Vague com: Alain Resnais, Jacques Demy, Philippe De Brocca, Alain Robbe-Grillet, Agnès Varda o Jean Rouch, entre molts altres. Aquests van sercreadors que van mostrar al món un cinema més personal. Però van ser Godard, i els membres més radicals del grup, inclouen en totes les seves pel•lícules una crítica al passat i present del cinema.Altres pel•lícules importants d'aquest estil són: "Al final de l'escapada" de Godard, "La solitud del corredor de fons" de Tony Richardson o "Dissabte nit, diumenge matí" de Karel Reisz.
Un altreaspecte que va renovar aquest nou estil francès va ser el del Star System del cinema francès. Els actors que representen aquesta renovació van ser Brigitte Bardot i Jean-Louis Trintignant.
Lesactrius de la Nouvelle Vague van aportar a la pantalla un nou model de dona que trencava explícitament amb els motlles tradicionals imperants en el cinema d'època anteriors.
Per acabar, cal destacar...