Oda A La Pàtria-Bonaventura Carles Aribau

* Oda a la pàtria
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbefront coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurerde mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums élleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosíal Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Queem tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
 
* Autor i localització:
 
* Aquest poema va ser escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) lluny de Catalunya, quan treballava a Madrid a les ordres del seu patró.* El poema es va publicar a la revista “El Vapor” al 1833.
* Es va convertir en el símbol d'arrencada de la Renaixença per 2 motius:
* Exaltació del paisatge
* Primer poeta culte dels gustos romàntics
* El poema fa una evocació a la pàtria.
* Tema:
* El poema és un elogi que es fonamenta en:
* L’enyorament de la llengua catalana com a símbol de lapàtria.
* La valoració de la llengua com a una eina útil per expressar sentiments.
* Segons Carles Riba el poema té 2 temes:
* Tema general: l'evocació de la pàtria
* Tema especial: l'elogi de Gaspar de Remisa (determina el moviment general).
* Mètrica
* És un poema que consta de:
* 6 octaves reials
* 8 versos alexandrins (12 síl·labes)
*Amb cesura 6+6
* I 2 hemistiquis masculins.
* La rima és consonant, masculina i femenina.
* L'estructura és: ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO.
* Estructura
1ª part: (2 primeres estrofes)
* Introducció al tema.
* El poeta explica l’allunyament de la pàtria.
* Es troba sol i enyoradís.
* 1ª estrofa:
*Repàs a la geografia dels Països Catalans: Montserrat, Montseny, Montjuïc i les Illes Balerars.
* 2ª estrofa:
* Identifica el front de la pàtria (Montseny) amb els parents (els seus pares) i el so dels torrents amb la veu de la seva mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers.
2ª part: (3ª estrofa)
* L’autor explica que l’única cosa que el consola,...