Oposiantifranquista 1

L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA FRANQUISTA.
Des del mateix moment en què va acabar la guerra civil, es van constituir moviments de resistència i
d’oposició a la dictadura franquista tant a l’interior com a l’exterior. Vegem-ne les principals fases, amb una
especial atenció al moviment de resistència que es va constituir a Catalunya.

L’oposició antifranquista durant els anys 1939-1959.
A Espanya, elsfronts de lluita antifranquista durant aquests anys van ser tres: les antigues organitzacions
polítiques i sindicals, els grups monàrquics i el maquis o guerrilla.
L’activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre, tal com ho
prova el reguitzell d’empresonaments i d’execucions de militants d’aquestes grups que hi va haver des del
1939. Aquests grups vanincrementar la seva pressió al règim en la fase de l’aïllament internacional al
règim, després de la Segona Guerra Mundial, però van minvar durant la dècada de 1950.
Els grups monàrquics, la base social dels quals era la noblesa i l’alta burgesia, van practicar una oposició
conspirativa. El moment més difícil per al dictador va ser l’any 1943, quan els tinents generals van adreçar
una cartacol·lectiva a Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. Franco no va
respondre d’una manera negativa a aquests tipus de pressions. D’acord amb Carrero Blanco, ja tenia decidit
que Espanya acabaria transformant-se en una monarquia. Però tenia molt clar que ell i ningú més decidiria
com i quan s’instauraria al país.
Dos anys més tard (19 de març de 1945, Manifest de Lausana), el comtede Barcelona, Joan de Borbó, fill
d’Alfons XIII (mort el 1941), va fer públic a Lausana (Suïssa) un manifest en què demanava a Franco que es
retirés per restaurar la monarquia en la seva persona. Les relacions entre ambdós personatges es van
trencar. Però no va durar gaire, ja que Franco de seguida va mostrar el seu interès a aconseguir que el
príncep Joan Carles, fill de Joan de Borbó, s’eduquésa Espanya. El 25 d’agost de 1948, en una entrevista
entre Franco i Joan de Borbó (en el iot Azor) es va pactar el trasllat del príncep Joan Carles a Espanya, on
havia de continuar els seus estudis. El 6 de juliol de 1947 havia estat sotmesa a l’aprovació dels espanyols,
en referèndum, la Ley de Sucesión a la Jefatura de Estado, en la que s’establia que, un cop mort Franco,
a Espanya s’instaurariauna monarquia.
El maquis o guerrilla es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer es va formar a partir de
nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra civil. El seu objectiu era
continuar la guerra, que no la donaven per perduda, tot esperant el moment oportú que permetés una
ofensiva exterior contra la dictadura. El segon grup el constituïen lesunitats que havien lluitat victoriosament
contra els alemanys a França i que intentaven trasplantar aquella experiència Espanya.
Entre el 1944 i el 1950 van intervenir en diversos llocs, i la seva acció més espectacular va ser l’ocupació
de la Val d’Aran (1944), concebuda com a preludi de l’entrada dels aliats a Espanya. Però l’aïllament entre
els diversos grups de guerrillers, la repressiómilitar i de la Guàrdia Civil, l’escàs ressò que van tenir les
seves accions en els mitjans de comunicació, alguns fets com ara l’assassinat de capellans als pobles
ocupats pels guerrillers a Catalunya, i el record de la guerra, a la qual la població no volia tornar, n’expliquen
el fracàs. Tot i el seu fracàs, l’activitat guerrillera va allargar-se fins al 1960, sobretot als Pirineus. Des
del 1952 peròva esdevenir ja una activitat episòdica.
Des del 1947 la consolidació del franquisme va provocar el desconcert polític i l’oposició va entrar en una
llarga etapa de crisi, també motivada per la forta repressió policial. Al 1948 s’havia fet palès el fracàs de
totes les opcions, des de les que defensaven la restauració de l’ordre republicà fins les que cercaven l’acord
amb els monàrquics. Moltes...