Orientacio


L’ORIENTACIÓ


Marc Carpio Garcia 4D





ÍNDEX



INTRODUCCIÓ 2
ELS ORIGENS DE L’ORINETACIÓ 4
TIPUS D’ORIENTACIÓ 5
ELEMENTS FONAMENTALS EN L’ORIENTACIÓ: 7
El mapa: 7
LA BRÚIXOLA: 9
WEBGRÀFIA 13
















INTRODUCCIÓ

Segons el diccionari orientar-se és reconèixer la situació del Nord i, per consegüent la dels altres punts cardinals. Però podem considerar que també ho és qualsevol formade desplaçament que demana prendre contínuament punts de referència i saber-se situar respecte aquests.
En aquest treball m’he centrat en el tipus d’orientació des de la forma més senzilla ( la posició del sol i les estrelles) fins a les formes més precises i eficaces (el mapa i la búixola).
El mapa i la brúixola han estat més desenvolupats i tractats ja que són els més utilitzats actualment iels que ens mostren una major precisió i ajuda alhora de realitzar una activitat d’orientació.
Les curses d’orientació són unes de les activitats més realitzades i conegudes quan parlem d’ Orientació, per aquest motiu he volgut tractar-les. Ja que les he explicat també m’he fixat en el reglament de les curses.
I com no, en tot hi ha una història. Doncs en aquest treball hi podeu trobar una breuexplicació d’ella a la primera pàgina.
Això és tot el que conté i en el que m’he centrat en el meu treball sobre l’orientació.

ELS ORIGENS DE L’ORINETACIÓ

Les curses d’orientació van néixer en els països nòrdics, concretament a Suècia, on es va començar a practicar com entrenament militar el 1888, coincidint amb l’aparició de nous models de mapa topogràfic. Va ser qüestió de temps que la sevadifusió arribés a l’àmbit públic, i s’estengués per tota Europa i la resta del món.  La primera cursa d’orientació es va celebrar al 1919 a prop de Estocolm, organitzada pel comandant Ernest Killander, que és considerat el precursor de l’orientació esportiva moderna; des del 1942 constitueix una assignatura escolar a Suècia. La International Orienteering Federation (IOF) es va fundar al 1961, obtenintel reconeixement olímpic a l’any 1977.Actualment hi ha 70 federacions internacionals a la IOF.
Als anys 80 l’orientació arriba a Espanya de la mà del professor d’esgrima suec Martin Kronlund, qui, des de l’INEF de Madrid, va incloure aquest esport en la preparació física dels seus alumnes i va encarregar el que vas ser el primer mapa d’orientació d’Espanya, el de la Casa de Campo.TIPUS D’ORIENTACIÓ
Hi ha diverses formes d’orientar-se, des de la més simple a partir de la situació del sol o les estrelles, fins a les més precises amb l’ utilització del mapa i la brúixola.
SEGONS LA POSICIÓ DEL SOL: Depenent quina sigui la posició del Sol ens donarà contínuament una informació molt valuosa per a prendre punts de referència. Tots sabem que el Sol surt per l'Est (E) i es posaper l'Oest (W) generalment, de tal forma que:
Al matí: La sortida del sol per l'Est projecta ombra i així ens indicarà la direcció.
A la vesprada: Al posar-se el Sol pel Oest, la projecció de l'ombra ens indicarà la direcció Est.
Al migdia: En l'Hemisferi Nord, l'ombra sempre ens indicarà la direcció Nord.








SEGONS LA POSICIÓ DE LES ESTRELES: El Nord es localitzarà sempre buscantl'Estrella Polar tal com reflecteix el dibuix.





SEGONS ELEMENTS NATURALS: La molsa sempre creixerà per la part més humida (el N) i els arbres es desenrotllen més cap a la part més calorosa (el S).









Quan poses en pràctica l’orientació es necessari un rumb. El rumb és la direcció que s’ha de seguir per anar d’un lloc a un altre. Quan es realitza un recorregut en un espai conegut resulta senzilltraçar el rumb, perquè coneixes totes les referències espacials que t’ajuden a orientar-te.
Pel contrari, per a desplaçar-te per un terreny desconegut, necessites referències que et situen en l’espai en el que estàs. I com hem dit abans, aquestes referències poden ser naturals o artificials.

Aquestes referències podem trobar-les a un mapa o un plànol, a l’igual que les referències espacials...