PAC 1 Models d'orientació

El model d’orientació i intervenció col•laboratiu es tracta del model d’OIP (orientació i intervenció pedagògica) més influent en l’última dècada, i és el que s’ha basat en la majoria de les reformes educatives iniciades a l’àrea de països hispanolusitans. Aquest model es fonamenta en el constructivisme, on és el propi alumne qui aprèn a aprendre, i consta de 4 dimensions: basesepistemològiques, finalitats de la seva intervenció, àmbits d’intervenció i relacions professionals.

Pel que fa a la primera dimensió, hi ha 4 bases epistemològiques per entendre el binomi ensenyament-aprenentatge des d’aquest model: procés de culturització, contextualització, mediació i consecució d’autonomia. L’objectiu de les quals és millorar els processos d’ensenyament-aprenentatge en contextosespecífics.
Aquest model entén el currículum com un procés de negociació i revisió constant i parteix del context com a origen de les dificultats, les quals s’han de buscar en les interaccions educatives en què participen perquè així s’identifiquen el procediments que s’utilitzen i el tipus d’ajuda pedagògica que els permetrà avançar. Així doncs, veiem que si un nen presenta un problema s’ha de parlar ambla família, l’alumne i altres agents educatius per trobar la causa i després consensuar un pla de treball global o fer un adaptació del currículum.
El mestre ha de ser un guia que proporciona contextos d’aprenentatge i que ajuda als alumnes a construir el seu propi coneixement a partir del esquemes que ja tenen i de la ZDP de cada un d’ells. És important tenir en compte l’error com a instrumentd’aprenentatge ja que implica reflexió i comporta motivació de l’alumnat per aprendre.

La segona dimensió, fa referència a les finalitats de la intervenció. La principal finalitat és afavorir la col•laboració amb tots els agents educatius i la seva autonomia en la resolució de problemes. Aquesta finalitat és preventiva perquè l’assessor tracta de potenciar el bon funcionament dels mecanismes i elsrecursos propis del centre, per aconseguir això és necessari la implicació, negociació i consens per part dels agents educatius, és a dir, una anàlisi compartida dels problemes i una coresponsabilitat davant l’enfrontament.
Per tant, el treball de psicopedagog/a es centrarà en la zona de desenvolupament institucional, potenciant un treball col•laboratiu entre l’equip docent que sigui eficaç ireflexiu perquè així els professional puguin adquirir un paper més autònom en la seva tasca i afavorir les tasques de caràcter preventiu i innovació escolar. La potenciació del caràcter preventiu, evita l’etiquetatge dels alumnes i augmenta l’eficàcia de les intervencions, les qual no han de ser puntuals sinó que se n’ha de fer un seguiment al llarg del temps.

La tercera dimensió, correspon alsàmbits d’intervenció. És important tenir en compte el triangle interactiu “alumne-contingut-docent”, el qual està influenciat per diversos sistemes: macrosistema social, polític i cultural (saber històrics, culturals i institucionals del país), sistema educatiu (preveu la interacció entre els continguts del currículum i l’alumnat), sistema de centre (preveu la interacció entre projecte educatiu, elsdocents i els alumnes) i el microsistema d’aula (confluència entre els continguts seleccionats, els docents i els alumnes d’aula).
Aquests sistemes són interdependents, de manera que els canvis en un d’aquests afectarà d’una o altra manera a la resta de sistemes. Per això, s’ha de tenir en compte que l’alumne és un sistema obert que rep influencies de diferents àmbits (família, companys d’aula,amics, etc.) les quals incidiran en el seu comportament.
L’aprenentatge s’ha de veure com un “tot”, on hi intervé l’escola, la família i la societat, és a dir, no fragmentar els processos de l’aprenentatge on l’alumne és el principal participant. Per això, l’assessor ha de procurar optimitzar les relacions entre els diferents sistemes que conformen la comunitat educativa.

La quarta...