pen3es

Tema 14: L'arquitectura dels segles XIX i XX
1. Arquitectura i societat en el segle XIX.
El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals. Les revolucions burgeses iniciades a
França i Amèrica del Nord signifiquen el final de l’absolutisme monàrquic i el reconeixement polític de
l’hegemonia de la nova classe social. Al mateix temps, els moviments nacionalistes donen lloc alnaixement de nous estats. Liberalisme i Romanticisme són manifestacions diferents d’un esperit que
exalta la llibertat de l’individu. D’altra banda, Europa completa el domini del món amb la gran expansió
colonial sobre Àfrica i Àsia i la creació d’enormes imperis; aquest domini del món posa els europeus en
contacte amb altres cultures i altres concepcions de l’art; l’exòtic esdevindrà una fontd’inspiració per a
arquitectes i artistes.
Però el fet més transcendental és, sens dubte, la Revolució Industrial i les seves repercussions a
Anglaterra i al continent. La industrialització representa un augment impressionant de la producció de
mercaderies i de les transaccions comercials; fa possible, a més, la revolució dels transports, la
generalització de l’ús de nous materials (ferro) inoves fonts d’energia (carbó/vapor).
La industrialització té unes conseqüències socials extraordinàriament importants, és paral·lela a un
creixement de la població europea sense precedents; suposa l’aparició d9’una nova classe social, el
proletariat, es produeix un procés de concentració demogràfica a les ciutats. Les ideologies socialistes
propugnen canvis radicals i millora de les condicions devida del proletariat i són la base de plantejaments
d’urbanisme utòpic per a les comunitats obreres.
Podem parlar de tres tendències en l’arquitectura del segle XIX:
1.1 L’arquitectura historicista.
Des del segle XVIII els arquitectes havien buscat la inspiració en els models i formes del passat, però
es va obrir un període en el qual predominen les obres basades en els estils medievals, enl’art islàmic i
en l’orientalisme. És el que anomenem historicisme o, en un sentit més ampli,eclecticisme, ja que
sovint es barregen característiques d’estils diversos.
El que va tenir més acceptació va ser el Neogòtic perquè a França, Anglaterra, Alemanya i els països
del nord d’Europa es considerava un estil “nacional” i no una importació d’arrel llatina.
L’arquitecte francès Eugène E.Viollet-Le-Duc va ser el principal teòric i impulsor del retorn al Gòtic,
va ser ell qui va reivindicar les estructures gòtiques com a exemple d’utilització racional de tot un
sistema articulat de suports i cobertes tractats com un cos coherent. Això li va permetre utilitzar el
ferro i els nous materials per construir estructures noves seguint els models de les catedrals gòtiques.

(Carcassona,reconstrucció de Violllet-Le-Duc)

A Anglaterra, el Neogòtic va ser utilitzat, essent-ne l’edifici més representatiu el Parlament de
Londres, destruït per un incendi i reconstruït en estil gòtic perpendicular per Charles Barry.

(Parlament de Londres, Charles Barry)

Finalment, cal assenyalar l’evolució del Neoclassicisme cap a formes més ornamentals, que alguns
autors qualifiquen de Neobarroccom l’edifici de l’Opera de Paris (1875) de Charles Garnier.
1

(Òpera de París, Garnier)

(Interior òpera de París, Garnier)

Com aportacions de l’arquitectura historicista cal remarcar:
 El trencament amb l’academicisme neoclàssic.
 L’interès per l’estudi de les estructures constructives gòtiques i la seva funcionalitat.
 La possibilitat d’aplicació dels nous materials a formesarquitectòniques amb “estil”.
1.2 L’arquitectura del ferro i els nous materials.
La utilització del ferro com a element fonamental en les estructures constructives comença per la
seva aplicació a ponts i estacions de ferro. Són els enginyers els que introdueixen els nous materials,
mentre que els arquitectes tradicionals continuen considerant-se artistes, preocupats únicament per la...