persepolis

Anàlisi del llibre Persepolis, des del punt de vista de Psicologia de les Diferències humanes
El monarca Reza Shah va arribar al poder després d’un cop d’estat al 1921, iniciant una política general d’occidentalització forçosa del país. S’estableix una forma de relació intercultural extrema, com diu Clastres, un etnocidi, on es considera la cultura occidental com a superior i quelcomdesitjable, mentre que la cultura pròpia és quelcom a fer desaparèixer. I és que tal i com diu Clastres el capitalisme occidental és un sistema inherentment etnocida. M’ha semblat molt interessant la reflexió a la que ens obliga la pel·lícula: fins ara en l’estudi de l’assignatura, he entès que se’ns presentava l’etnocidi com a quelcom reprovable i un abús de poder per part del capitalisme occidental. Enel cas d’Iran, sense tenir un coneixement profund de la cultura iraniana, m’atreviria a dir que aquest etnocidi ‘cap a dins’ seria quelcom desitjable. I poso d’exemple la prohibició de l’ús del Chador, peça de roba típica iraniana, que cobreix tot el cos i el cap, de la dona, menys la cara.
Al 1941, el succeeix el seu fill, el Shah Mohamed Reza, qui va mantenir la mateixa líniaoccidentalitzadora, però alhora va fer una política econòmica que afavoria el desmesurat enriquiment de la classe lligada al poder i l’empobriment cada cop més accelerat de molts sectors de la població. El descontent general va créixer molt fins que, al 1979 va esclatar la revolució com a moviment fonamentalisme de retorn a la religió islàmica, encapçalat pel clero chií.
Començà la guerra entre els dos bàndols ial cap d’un any, aprofitant la debilitat del país, Irak va envair Iran. Durant la guerra amb Irak, el govern va aprofitar per imposar normes encara més repressives, on les llibertats, de les dones sobretot, eren destruïdes. El Chador és imposat de manera fèrria.
La perspectiva primordialista d’en Geertz, explicaria l’enduriment de les normes per una cerca dels trets culturals aparentment mésimmutables, llengua, religió, vinculació al passat, el fonament del que és ètnic, de manera que el vincle ètnic passa a ser una forma de lleialtat bàsica dins el grup social, serien els lligams primordials, els quals tenen un caràcter completament subjectiu i que els partidaris del govern s’encarregaren d’imposar.
Amb aquesta situació, els pares van decidir d’enviar la Marjane a Europa, per por ales conseqüències que alguna reacció impulsiva d’una nena jove, intel·ligent i rebel com ella, li podrien causar. Estudiaria al liceu francès de Viena.
L’havia d’acollir a casa seva, la millor amiga de sa mare amb una filla de la seva edat. Quan la Marjane s’hi va instal·lar, va veure una família que havia perdut la seva identitat, amb problemes econòmics, desunida i immersa en una cultura dominant(occident capitalista i globalitzador). D’acord amb Lévi-Strauss, havia patit un procés d’uniformització, on la cultura occidental s’havia imposat a la seva. No havien establert un diàleg entre cultures, sinó una aculturació total. Ens dona detalls de com la filla és immune als problemes dels pares, i només es preocupa d’escoltar música i pintar-se els llavis.
Al cap de deu dies, la porten auna pensió de monges, on la tracten des de la mirada de l’etnicitat, com a referent negatiu, la consideren pertanyent a una ètnia pels senyals manifestos, com el vestit, el llenguatge, l’estil de vida; salvatge, sense religió ni modals: “els iranians no tenen educació!” L’acaben fent fora, i és interessant el comentari de la Marjane, “ a totes les religions hi ha els mateixos extremistes!”
Al’institut, coneix a un grupet d’amics per l’interès que els desperta que ella hagi viscut la guerra. Són tots perfils en els límits. Un d’ells, el Momo, li va fer veure que si es volia integrar i superar la diferència, devia conèixer la cultura occidental, amb la qual cosa, la Marji va començar a llegir tot el que podia, durant el temps de les seves vacances.
La Julie li va oferir d’anar-se’n a...