Poema de Lorelei de Heine

Les mans de la perruquera

A la Mònica
 
El rellotge reflectit al mirall
marca les hores irreals d’una tendresa
falsa. Però sembla amor
el massatge dels dits flonjos al cap,
el tacte ferm isensual
dels polzes vora l’orella, la veu melosa
quan em demana si l’aigua
surt massa freda. Sembla amor
quan m’eixuga els cabells
amb la tovallola i em convida
a canviar de cadira, quan emressegueix
el clatell amb la navalla esmolada,
quan s’inclina per ajustar millor
la patilla. Sembla amor
quan s’atura un moment i sospira
pensant que demà, a la fi, és diumenge.A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE SE PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL
Amb una pinta de marfil polia 
sos cabells de finíssima adzabeja 
a qui els d’or mésfi tenen enveja 
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu se descobria 
del coll, que amb son contrari més campeja, 
i a la mà que com el marfil blanqueja: 
pinta i mà d’unapeça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava 
el dolç combat que amb extremada gràcia 
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava 
i temorós d’alguna gran desgràcia de prende’ls treves ganes me venien 
 


LORELEI 
[Lorelei és un espadat del Rin; segons la llegenda, una noia bellíssima de cabells d'or, asseguda al cim, amb el seu cant encisava talmen5t elsnavegants, que llurs barques anaven arompre's contra els esculls i eren engolides per les aigües.]

Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'nva del pensament.
   Les pedres tèbies de lluna, 
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
   La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat perl'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
   Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet.....