PRESOCRATICS

PRESOCRÀTICS-SOFISTES-SÒCRATES
                              ETAPES DE LA FILOSOFIA GREGA
1.    Etapa cosmològica ( VI aC.- primera meitat segle V aC.): En aquesta etapa podem trobar els pensadors pre-socràtics. Aquests pensadors recercaven la naturalesa del món i l´origen essencial que garantís la unitat i l´ordre al món. Així doncs, l´home pensava sobre els grans problemes genèrics.
2.   Etapa antropològica  (segona meitat segle V aC.): En aquesta etapa trobem els sofistes i Sòcrates. Aquests pensadors intenten descobrir la naturalesa de l´home i de la societat i, per tant,   l´home es mira a sí mateix. Fou un període brillant.
3.    Etapa ontològica (IV aC.): En aquesta etapa estan Plató i Aristòtil. Aquests pensadors intentaren fer una síntesi  dels  dos períodes anteriors  (del´home  i de l´entorn) però, sobretot, s´intentarà estudiar l´ésser humà. És l´etapa més important de la filosofia, però no coincideix amb un gran període històric.
4.    Etapa ètica (III aC. – I aC.): En aquesta etapa trobem dues escoles, la dels estoics i la dels epicuris, on la reflexió fonamental és el comportament humà. És l´època de les doctrines morals.
ETAPA COSMOLÒGICA
Elspre-socràtics:  La filosofia d´aquesta època es desenvoluparà a les colònies jòniques (situades al mar Jònic o Egeu) i a les itàliques (situades al mar Adriàtic i Tirreno, a la P. Itàlica). Els jònics eren més empiristes, és a dir, fonamentaven les seves teories en coses que es podien experimentar, en coses que es podien captar amb els sentits. En canvi, els eleates eren més especulatius, perquè van incloureelements metafísics (elements deduïts amb la raó).
Però tots dos es plantejaven tres preguntes:
1.    El concepte de naturalesa: Els pre-socràtics destacaven per ser més “físics”, perquè intentaven explicar la naturalesa de les coses, la “phisis” (ve del verb grec FIEI: néixer, créixer, desenvolupar-se o sortir cap a fora). Aquest concepte es pot definir com l´existència d´una forma interna queens arrossega a créixer i desenvolupar-nos. Així doncs, la pregunta quina és la naturalesa de les coses seria el mateix que dir quina és la llei interna que regeix les coses. Segons els pre-socràtics, hauria d´existir una llei que regeix el per què apareixen i desapareixen les coses, com és que una persona neix i després mor, per què el cosmos no és caòtic...
Per a ells, el concepte de bellesaanava unit al concepte d´ordre. Hi havia dos tipus de llei que regien el cosmos:
-          Com a totalitat: conjunt de lleis que regeixen el cosmos.
-          Com a individu: llei de règim intern (cada cosa és regida per una llei interna).
2.    La recerca del principi (arkhé): Quin és el principi d´on provenen totes les coses? Els pre-socràtics pretenien trobar el “constitutiu últim” de totsels éssers i, de vegades, donaven respostes poc coherents. Van haver-hi dos tipus de respostes:
-          Els monistes deien que hi havia un únic principi que explicava tots els altres. De vegades van donar a aquest  principi una explicació divina. Ex: Tales, Anaximandre, Anaxil·les , Haràclit.
-          Els pluralistes deien que no hi havia un sol origen, sinó una diversitat de principisrelacionats entre si, que es combinaven i que esdevenien causa de l´origen. Ex: Pitàgores, Anaxàgores, Empèdocles i els atomistes.
3.    El problema del coneixement: L´home abandonà la imaginació, la inspiració poètica, els sentiments... i començà a buscar la raó per explicar la realitat d´una forma racional. Coneixien dues vies de coneixement:
-          Els sentits (vista, tacte...) ens connecten ala realitat sensible, és a dir, a les coses i éssers que ens envolten.  Però els sentits posen interrogants.
-          La raó va més enllà dels sentits perquè ens permet arribar a l´essència de les coses.  Molts filòsofs creuen que el camí de la raó és el que millor ens condueix cap a la veritat.
   Així doncs, hi ha un camí empíric (coneixement sensible: es pot contrastar amb els sentits)...