Què És Una Setmana Sense Llum?

Una setmana sense llum.

Sèmele:
Hola, em dic Sèmele i vaig a explicar-vos un conte que segurament us deixarà bocabadats i donarà què pensar. Inclús podria arribar a canviar el vostre punt de vista davant tot allò que teniu però realment no en sou conscients.
Però abans, deixeu-me que vagi a passejar a en “Panchito” el meu gos, i ja que hi som que m’acompanyi a comprar alguna cosa perberenar. Preneu seient, tinc la sensació que la cosa podria dur-nos una bona estona.
Ah, si! Ja hi sóc, molt bé. Comencem?
La història que vaig a explicar-vos es de la meva millor amiga, Eco. Ara bé, és un petit relat de la seva vida de la qual ella n’és la protagonista i serà ella qui us la expliqui.
Eco:
...No m’ho podia creure, quan més m’apropava a aquell hospital menys real semblava tot allò.No feia ni 20 minuts jo era camí a casa des de l’escola quan, una trucada de la seva mare ens comunicava la mala notícia.
Ja hi érem a l’hospital, entrant a la sala i en veure-la tot canvià per complet, tot el que ens havien dit era cert, ara ho veia. Però això no feia que tingués sentit. La meva millor amiga, la Sèmele, havia tingut un accident amb la moto camí a l’escola. Deien que no portavael casc posat, mira que n’és de ximpleta! Amb tot el que es veu avui dia a la televisió i encara ens hem de veure amb aquestes coses.
Portava pràcticament tot el seu cap embenat, cobrint-li la cara parcialment, però els ulls sobretot. Era veritat? Realment havia quedat cega?
En un primer moment no vaig saber que dir, només estava allà, als peus del seu llit, sense deixar anar cap so. Desprésd’una bona estona, per fi vaig reaccionar.
-Eco, ets tu?...Sabia que vindries...– va dir ella, amb una veu ronca.
Era obvi, portàvem molts anys juntes i la Sèmele sabia per descomptat el meu problema per a reaccionar davant situacions que eren superiors a mi.
-S... Si, sóc aquí... Com estàs? – sabia que era una pregunta d’allò més ximpleta, però què es deia en moments com aquells?.
-Quan m’hatrucat la teva mare no m’ho podia creure... que ha passat? –
-Doncs.. Un gat ha sortit de sobte a la carretera i no m’ha donat temps a reaccionar, m’he posat nerviosa i he girat molt bruscament... he caigut al terra però a la velocitat que anava he anat rodant per el terra fins q m’he donat contra la vorera amb el cap. –
- I com t’has adonat que...? –
- He perdut el coneixement indefinidament iquan m’he despertat sentia que no podia obrir els ulls.. es una sensació molt desagradable, creu-me. Me posat molt nerviosa i he començat a fer mil preguntes i hi havia molta gent agafant-me dient ser metges, però jo com ho sabia?
No li desitjo a ningú... –
La nostra conversació va seguir uns minuts més. Desprès tot tornà a ser silenciós. M’hi vaig quedar tota la tarda, però realment jo sabia queallò no era suficient.
Jo m’estimava molt a la Sèmele i veure-la en aquella situació em produïa un malestar que com bé ella havia dit, jo tampoc li desitjava a ningú. No sabia que era allò que ella estava patint i sabia que mai podria fer-me a la idea, però hi havia alguna cosa que jo pogués fer i no semblar una persona més de la pila, que ara per ella només eren veus preguntant-li per el seuestat i dient “ho sento” quan realment no tenien ni la mínima idea pel que ella havia d’estar passant.
Passaven els dies, i la Sèmele ja havia tornat a l’escola però, havia de anar acompanyada d’una ajudant que l’acompanyava a tots els llocs per a guiar-la, ajudar-la i totes aquelles coses que abans podia fer per si sola. Coses que realment hauria de estar fent jo, com a millor amiga seva que era.Penós. Què em passava? Quan més volia fer per ella, menys ajuda rebia de la meva part, com podia esser tan poc atenta, tan cega!
Espera, pot ser... No, era una bogeria, i jo ho sabia, però pot ser la bogeria més brillant que mai se’m podria haver acudit.
Només arribar a casa, de seguida li vaig comentar a la mare. Però jo ho anava a fer: em posaria un antifaç durant tota una setmana i...