Quim Monzó

Quim Monzó va náixer a Barcelona, Catalunya, el 24 de març de 1952, és autor d’uns quants llibres de contes, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999). Monzó, escrivia en català però també hi haexcepcions al castellà.
Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de lesparaules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora
Quim Monzó també pertany a un grup molt nombrós de nous escriptors que comencen a publicar obres entre 1970 i 1982. Va haver prompte gent preocupada per batejar-los.
L’any 1971 Guillem-Jordi Graells i Oriol Pide Cabanyes publicaren un aplec d’entrevistes a joves escriptors i escriptores nascuts entre la immediata postguerra i els inicis dels cinquanta, sota el títol “generació dels setanta” i més tard l’’any 1979, Oriol i pi ja es replantejava aquest apel·latiu de grup i proposavas ubstituir-lo pel de Generació del 75.
Ha fet entre altres coses, de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics,corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, i per sobre de tot d'escriptor. També colabora en prensa com columnista. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, que no ha volgut mai reeditar. Va ser a partir del recull de contes Uf, va dir ell (1978) que la seva obraemprendria la direcció de fer compatibles la llegibilitat i la força dissolvent de l'escriptura. A la seua literatura l’anomenen la tendencia de relats urbans a finals del segle XX.
La seua máxima popularitat i èxit coincidís ambo la publicació de  El perquè de tot plegat, 1993), que va ser merescuda dels premis de la Crítica de Serra d'Or y Ciutat de Barcelona, i va ser portada a la gran pantalla perel cineasta catalá Ventura PonsMés tard va viajar a Estats Units per a estudiar de prorp als moderns narradors dels Estats Units. A partir de aquell contacte, va portar a fer traduccions de les obres de escritors com, Mary Shelley, J. D. Salinger, Truman Capote y Thomas Hardy, entre altres. 
En l'escriptura de Quim Monzó,el procés de formalització dels materials és molt present en elscontes,però menys a les novel.les.
Treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges
compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció.
Però al darrere de les superfícies de ficció que ens ofereix la prosa de Monzó,hi ha una implacable capacitat analítica: hi ha pensament pur i dur; no fotocòpia depensament esbravat, sinó percepció inèdita de fets, posicions de lucidesa que desmunten mitges veritats.
ELS CONTES:
Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa al model de llengua lliterària:
Entre els diversos reculls de contes destaquen elsdos últims. El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions homedona.
El recull destaca per la radicalitat dels plantejaments, per la duresa del to, marcat per un humor pessimista però no desproveït d'un punt de comprensió que emergeix quan s'han fet caure les màscares dels persontages.
En el seu últim recull,...