salvador espriu
Páginas: 14 (3340 palabras)
Publicado: 2 de junio de 2013
Departament de llengües
Literatura Catalana
Antígona, de Salvador Espriu
Des de la llunyania del mite o història llegendària, Antígona, el personatge femení de la tragèdia del grec Sòfocles, és represa per Salvador Espriu (1913-1985) per a reflexionar sobre la guerra entre germans i les sevesconseqüències. No costa gaire de veure com aquesta Antígona d'Espriu, que és elaborada en una primera versió el mateix any en què acaba la guerra civil espanyola (1939), vol exposar en forma dramàtica la desfeta col·lectiva que ha significat el conflicte i la seva divisió entre vencedors i vençuts. No se centra, per tant, en el debat entre llei humana i llei natural que proposa l'obra de l'autor de la tragèdiagrega; però sí que en recull la contundència de l'enfrontament entre dues posicions que no es volen avenir a l'entesa: Antígona i Creont.
1. Resum de l'obra
En la condemna d'Antígona queden ben explícites les raons del poder, a través de les paraules dels consellers. L'acte de desobediència que ha comès Antígona -voler enterrar i honorar el germà vençut, l'enemic de l ciutat- rep eltractament habitual d'uns dirigents que no volen mostrar la més petita feblesa: les lleis no eximeixen ningú, cal respectar els qui han caigut per la ciutat i castigar els enemics.
Ara sols resten les últimes paraules d'Antígona, que “amb una suprema dignitat” nega les acusacions del darrer conseller. Ella només volia que el seu germà mort rebés el tracte adequat. Tanmateix, com subratlla l'heroïna dela tragèdia, cal recuperar la pau, l'acabament del malefici que pesa sobre la ciutat i el retorn a la normalitat. Antígona s'humanitza en l'evocació emocionada del seu paisatge i en aquest desig de felicitat i justícia per a aquells que restaran vius. Cal que acabin els temps de les “malediccions” i dels desastres: és imprescindible perquè el poble pugui treballar i perquè el rei, Creont, s'adonique el poder s'ha d'exercir com un servei i no com una mostra d'autoritarisme.
2. Intenció espriuana
Tot aquest discurs entenedor és una ficció, és un mite que restaria mort si no pogués ser llegit amb la intenció al·legòrica que l'autor defensa. En el fons, Antígona reviu per a tots nosaltres perquè el seu missatge ha estat molt clar i esdevé una reflexió necessària, després de la guerracivil, a favor de la reconciliació.
La seva és una proposta per a universalitzar la reflexió sobre el conflicte, i no cenyir-lo tant al referent de la guerra civil espanyola. A més, aprofundeix en la visió de l'enfrontament bèl·lic com a derivació d'una responsabilitat col·lectiva, i es mostra contundent en el rebuig de la violència i de la irracionalitat: creu en la necessitat del perdó i lasuperació dels odis. Per això, prenen un sentit ple unes paraules d'Antígona per tal d'entreveure la humanitat del personatge que dubta i que, alhora, confia que la mort no hagi estat inútil: “No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria”.
3. Altres mites en el teatre d'Espriu: Esther i Fedra
a) Primera història d'Esther (1947-1948)
En l'obra teatral de Salvador Espriu destacauna de les creacions literàries fonamentals de la postguerra: Primera història d'Esther, escrita entre 1947 i 1948, i revisada en diferents ocasions al llarg dels anys seixanta, manté un lligam molt clar amb Antígona. Ho podem apreciar en aquestes paraules que pronuncia el personatge de l'Altíssim (un cec, com els endevins i els poetes clàssics, que dirigeix un teatre de titelles):Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells,
una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim,
el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la ve-
ritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels
trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum.
Salvador Espriu, Primera història d'Esther
Espriu...
Literatura Catalana
Antígona, de Salvador Espriu
Des de la llunyania del mite o història llegendària, Antígona, el personatge femení de la tragèdia del grec Sòfocles, és represa per Salvador Espriu (1913-1985) per a reflexionar sobre la guerra entre germans i les sevesconseqüències. No costa gaire de veure com aquesta Antígona d'Espriu, que és elaborada en una primera versió el mateix any en què acaba la guerra civil espanyola (1939), vol exposar en forma dramàtica la desfeta col·lectiva que ha significat el conflicte i la seva divisió entre vencedors i vençuts. No se centra, per tant, en el debat entre llei humana i llei natural que proposa l'obra de l'autor de la tragèdiagrega; però sí que en recull la contundència de l'enfrontament entre dues posicions que no es volen avenir a l'entesa: Antígona i Creont.
1. Resum de l'obra
En la condemna d'Antígona queden ben explícites les raons del poder, a través de les paraules dels consellers. L'acte de desobediència que ha comès Antígona -voler enterrar i honorar el germà vençut, l'enemic de l ciutat- rep eltractament habitual d'uns dirigents que no volen mostrar la més petita feblesa: les lleis no eximeixen ningú, cal respectar els qui han caigut per la ciutat i castigar els enemics.
Ara sols resten les últimes paraules d'Antígona, que “amb una suprema dignitat” nega les acusacions del darrer conseller. Ella només volia que el seu germà mort rebés el tracte adequat. Tanmateix, com subratlla l'heroïna dela tragèdia, cal recuperar la pau, l'acabament del malefici que pesa sobre la ciutat i el retorn a la normalitat. Antígona s'humanitza en l'evocació emocionada del seu paisatge i en aquest desig de felicitat i justícia per a aquells que restaran vius. Cal que acabin els temps de les “malediccions” i dels desastres: és imprescindible perquè el poble pugui treballar i perquè el rei, Creont, s'adonique el poder s'ha d'exercir com un servei i no com una mostra d'autoritarisme.
2. Intenció espriuana
Tot aquest discurs entenedor és una ficció, és un mite que restaria mort si no pogués ser llegit amb la intenció al·legòrica que l'autor defensa. En el fons, Antígona reviu per a tots nosaltres perquè el seu missatge ha estat molt clar i esdevé una reflexió necessària, després de la guerracivil, a favor de la reconciliació.
La seva és una proposta per a universalitzar la reflexió sobre el conflicte, i no cenyir-lo tant al referent de la guerra civil espanyola. A més, aprofundeix en la visió de l'enfrontament bèl·lic com a derivació d'una responsabilitat col·lectiva, i es mostra contundent en el rebuig de la violència i de la irracionalitat: creu en la necessitat del perdó i lasuperació dels odis. Per això, prenen un sentit ple unes paraules d'Antígona per tal d'entreveure la humanitat del personatge que dubta i que, alhora, confia que la mort no hagi estat inútil: “No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria”.
3. Altres mites en el teatre d'Espriu: Esther i Fedra
a) Primera història d'Esther (1947-1948)
En l'obra teatral de Salvador Espriu destacauna de les creacions literàries fonamentals de la postguerra: Primera història d'Esther, escrita entre 1947 i 1948, i revisada en diferents ocasions al llarg dels anys seixanta, manté un lligam molt clar amb Antígona. Ho podem apreciar en aquestes paraules que pronuncia el personatge de l'Altíssim (un cec, com els endevins i els poetes clàssics, que dirigeix un teatre de titelles):Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells,
una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim,
el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la ve-
ritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels
trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum.
Salvador Espriu, Primera història d'Esther
Espriu...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.