Seguir luchando

SEGUIR LLUITANT
Ara recordo l’etapa més dura de la meva vida.
Tot va començar a l’inici de l’Institut. Molts pensàven que seria tot de color rosa, serien els millors anys de la nostra vida, peròper a mi va ser tot el contrari. Notava com em rebutjaven pel meu físic, i això em feia sentir trista. Intentava fer amics, però tothomm’ignorava, era com si no existís...
Cada tarda, em perdia pel bosc, on podia deixar anar tot el meu odi, per existir, per ser així i no una model de revista. Allà, em sentia bé, sense ningú que se’mquedés mirant, ni rient-se de mi, però sabia que allà no podia quedar-m’hi , i havia de tornar a l’odiosa realitat.
A casa, no és que m’hi sentis massa a gust tampoc. El meu pare sempre venia begut, i emcridava dient com era de grossa, que m’aprimés, i jo l’únic que podia fer era callar i escoltar totes aquelles paraules.
Cada nit es repetia el mateix somni: era una model a la que tothom envejava;tenia un cos espectacular, era preciosa; tenia un marit que m’estimava tal i com era, una casa; i era la noia més feliç del món, però sempre em despertava, i tornava a la trista realitat.
Cada diaes repetia la mateixa història. Uns cridant: “gorda” que ets una ”gorda”, uns altres ”fas fàstic”. I jo sempre esperava el dia en què pogués dir ” gràcies a tots vosaltres ,als vostres comentaris,m’heu fet forta i he pogut seguir endavant” , però això mai arribava.
No tenir algú en qui confiar,en qui recolzar-me. Per explicar tot el que sentia, era encara més dur. No tenia ningú que em digués-Sigues forta, passa de tota aquesta gent- .
Un dia vaig dir-me: estic cansada de la mateixa història, no em deixaré trepitjar per ningú, seré forta i seguiré endavant. Però un dia més, les paraulesvan ser més fortes que jo.
Estava farta de tot aquell món, no podia més, estava completament sola, i savia que si desapareixia, faria un bé per a l’ humanitat i ningú em trobaria a faltar. Sí,...