Sense Títol

COM UN FOC INVISIBLE...
ANTOLOGIA POÈTICA
MÀRIUS TORRES

1. <<Dolç àngel de la Mort...>>
En aquest poema de Màrius Torres (Lleida 1910 – Puig d'Olena 1942) escrit l'any 1936, als inicis de la Guerra Civil Espanyola, ens expressa el seu desànim i les seves ganes de morir personificades amb el “Dolç àngel de la Mort que apareix al primer vers.
Es tracta d'un poema de quatreestrofes i un apariat final. Combina versos d'art major i art menor i rima masculina i femenina.
A la primera estrofa es dirigeix a l'Àngel de la Mort amb un vocatiu demanant-li que vingui perquè vol morir al moment com ens indica l'adverbi “ara”. Sent una veu llunyana (“més enllà del gual”), de la mort, que es podria dir que és clara i entenedora per l'oxímoron del quart vers “tenebra clara”.
A lasegona estrofa ens representa la maduresa de la seva ànima a causa de tots els “sofriments passats” ja que tot allò que ara és un record ja només perdura al seu cor com una despulla, la resta d'un difunt, freda i pura que s'endurà quan ell mori.
A la tercera estrofa es veu com Torres vol marxar d'aquesta terra de plors que es podria interpretar com la guerra que acaba de començar. Ell creu quemorir és bonic que és lliscar sense esforç i oblidar tot el que ha passat com es veu al vers 15 (“ni llast de records”).
A la quarta estrofa el poeta ens presenta un futur sembrat de sal ja que quan mori no podrà tornar a néixer. No vol viure un altre dia (“tinc peresa de viure, encara”) ja que creu que si es queda un dia més nomé sentirà dolor i això li fa mal.
A l'apariat final ens mostra aquestesganes de morir amb els adverbis “ara” i “sempre” i ser una ànima immortal, per tant, fa una al·lusió a la vida celestial, al somni etern.
Com a conclusió podem dir que Torres té el desig de morir amb rapidesa i sense esforç com es demostra amb els adverbis i la personificació de la Mort com un àngel dolç per reforçar el seu desig de morir i la seva visió de la mort com una cosa bona.

2.<<QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA...>>
<<Que sigui la meva ànima...>> és un poema escrit per Màrius Torres l'any 1937, un any després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola i dos anys després d'ingressar al sanatori Puig d'Olena per tuberculosi i on va residir fins a la seva mort l'any 1942.
Es tracta d'un poema de tres estrofes formades per vuit estances, excepte la tercera estrofaque són nou, de versos alexandrins amb hemistiquis de 6+6 amb cesura. La rima és consonant i combina masculina i femenina. El seu esquema mètric és ABABABAB/CDDCDCD/EFEFEFEEF.
Podríem identificar el tema com a la força que demana el poeta per poder sobreviure a les seves circumstàncies.
A la primera estrofa, el poeta demana que la seva ànima sigui com la corda d'un llaüt que sempre és igual iforta. No vol que el destí li pugui arrencar les notes que no varien amb el temps. Descriu la nota greu i constant que es pot relacionar amb el clau que fa que la corda vibri i estigui tensa perquè la nota pugui sonar.
A la segona estrofa, el poeta es descriu a si mateix com una corda fluixa i vençuda que vibra malament. Es podria interpretar com la seva malaltia. El ritme de la corda és feixuc,engavanyat i lent ja que la corda està desfigurada i el so és diferent, “corromput”. Per a ell és com si aquest so fos mentida i per aquest motiu li agradaria no sentir-lo ja que la música sembla falsa.
A la tercera estrofa, el poeta es dirigeix a Déu (Senyor) amb un apòstrof on a partir d'una retòrica li demana que cargoli les torques del llaüt perquè no s'afluixin les seves melodies que podríemcomparar a la seva vida. Amb això el poeta reclama constància en el seu cant sigui quina sigui la seva situació tot veient com el corb, símbol de mort, arriba quan ell creu que és al final dels seus dies. Això es contraposa a la força que ens inspira el poema. Tot i així, vol ser com la corda que sempre és constant (sempre et polsen els mateixos dits) i mai no s'afebleix perquè és tensa i afinada....