simfonia del rellotge


Simfonia n. º 101 (Haydn)


La Simfonia n. º 101 en re major (Hoboken 1 / 101) és la novena de les dotze enomenades Simfonies de Londres composta per Joseph Haydn. És popularment coneguda com El rellotge pel ritme de tic-tac del segon moviment.

Composició, estrena i recepció

Haydn va completar la simfonia en 1793 o 1794 i la va compondre per a la seva segona visita a Londres(1794-1795).
L'obra va ser estrenada el 3 de març de 1794, al Hannover Square Rooms, com a part d'una sèrie de concerts amb obres de Haydn, organitzats pel seu col·lega i amic, Johann Peter Salomon, una setmana després va tenir lloc una segona actuació.

Com va passar en general amb les Simfonies de Londres, la resposta del públic va ser molt entusiasta. El Morning Chronicle informava:
“Com de costum,la part més deliciosa de l'espectacle va ser una nova gran Obertura [és a dir, simfonia] de HAYDN, l'inesgotable, meravellós, i sublim HAYDN! Els dos primers moviments es van repetir i el caràcter que impregnava tota la composició va ser de cordial alegria. Cada nova obertura que compon, ens fa por, fins que se la escolta, només la pot repetir ell mateix i estem cada vegada equivocats.”
L'obrasempre ha estat popular i segueix apareixent amb freqüència en programes de concert i en enregistraments del repertori internacional.

Estructura

L'obra està composta per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbals i secció de cordes.
L'obra té una forma estàndard de quatre moviments:
1. Adagio - Presto
2. Andante
3. Menuetto: Allegretto
4.Vivace



DESENVOLUPAMENT DE L'OBRA

- PRIMER MOVIMENT: Adagi-Prest: La introducció, en to menor, és bastant misteriosa i és a càrrec de corda i fustes. Ja en el primer compàs s'al·ludeix al Prest que va a seguir sobre la base de fragments d'escales ascendents en fagots, segons violins, violoncels i contrabaixos, de manera vetllada, fins i tot fantasmagórica. El Prest, en 6/8, és un temalleuger i saltarín que dóna motiu a una de les característiques d'aquest moviment, això és, la de presentar les culminacions dramàtiques de manera escalonada, després d'un crescendo o abans d'un decrescendo. Després d'un primer tutti, el tema principal reapareix per desembocar ràpidament en un segon tutti que modula a la dominant. Cap al final del tutti, pot escoltar-se un motiu ascendent moltsenzill, d'amb prou feines tres notes, que posteriorment tindrà un gran pes i es perllongarà a un motiu de cinc notes i fins i tot a un de vuit. Aquestes prolongacions contribueixen a projectar el discurs cap a endavant. El desenvolupament central, genialment treballat, està en si menor i presenta extraordinaris matisos de dinàmica sonora. Un nou tutti, de apoteósicas sensacions, dóna pas a novesversions del senzill i anterior motiu de tres notes. Aquesta última versió és descendent i cau sobre la tònica perquè reaparegui el tema principal en la flauta. Aquest brillantíssim moviment és del millor que va compondre mai Haydn.

- SEGON MOVIMENT: Errant: En Sol major, aquest cèlebre errant és el que dóna nom a la simfonia (El rellotge). A un ritme pendular de fagots, segons violins,violoncels i contrabaixos, se superposa una agradable melodia en primers violins. La primera secció tripartida, en manera major i gradualment enriquida en instrumentació, es veu continuada per una segona en to menor d'enorme energia. Els ritmes amb puntillo, originats en major mesura pel ritme pendular, i els valors en fusa se succeeixen i es barregen. A continuació segueix una tercera secció, en maneramajor, que no és sinó una variant de la primera encara que en ella s'escolta el ritme pendular en fagot i flauta, a dues octaves de distància la una de l'altre, sota la melodia del violí. El geni de Haydn és ben palès aquí, amb la peculiaritat que el ritme ja no sosté a la melodia sinó que l'enquadra. Després d'un silenci, comença una quarta secció en Si bemoll major amb ritme en segons...