situación socio-linguistica en la España del siglo XX

1. Situació política a Espanya en el segle XX
Per a saber quina era la situació lingüística del Valencià en aquest segle, s’ha de tindre clar quina era la situació política en la Espanya del segle 20.
A bans de començar amb el segle 20, hem de saber que va passar al final del segle 19: En 1897, començà una nova etapa de patiment i davallada espanyola: el dirigent conservador Cánovas delCastillo fou assassinat per Anjolillo, un anarquista. I l'any següent, amb els liberals en el poder, el govern no va saber frenar els greus problemes que hi havia des de feia anys a les colònies. El 1895 havia començat una guerra per la Independència cubana encapçalada per José Martí. Anys més tard, els Estats Units, que en un primer moment eren favorables a una independència del territori, se lavolgueren arrebatar a Espanya, i el 1898, després d'una curta guerra entre els dos països, Espanya hagué de cedir-li la majoria de les seves colònies (Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam). Fou el Desastre de 1898 per Espanya, una gran humiliació que portaria cua, i un cert descrèdit per una forma política que començà a experimentar una decaiguda fruit de l'evolució dels nacionalismes, els republicans,l'abstenció, els obrers i els intel·lectuals, que reflectien la ineptitud de govern i monarquia. Enmig d'una societat decebuda, on tothom criticava els polítics però sense aportar cap solució, els alts càrrecs pensaven en com dur a terme el regeneracionisme, però al no saber com canviar aquell país, que era incapaç d'adaptar-se a la modernitat i seguiren així fins a 1902 (principis del segle 20).Comencem el segle quan Alfons XIII accedí al poder de monarca sense regències.
Durant la monarquia d’Alfons XIII, a Espanya es realitzen varies reformes per a aconseguir la modernització del estat, però quan s’estava aconseguint, en 1912 un anarquista matà Canalejas, frenant les grans reformes. El poder recaigué en el conservador Eduardo Dato, qui, com a tal, no gaire favorable a aquestesmodernitzacions. Tot i això aprovà el 1912 la Llei de mancomunitats i el 1914 s'establí la Mancomunitat de Catalunya. S'auguraven uns anys d'estancament, però l'economia espanyola pujà com l'escuma, ja que a l'esclatar la Primera Guerra Mundial i posar-se el país com a neutral, fou el subministrador majoritari dels altres països europeus, així enriquint-se. Això tingué una part dolenta per la societatespanyola, i és que el cost de vida pujà entre un 15 i un 20%, per bé que els salaris no pujaven correlativament. Durant els anys 1914-1918, el país visqué uns anys de constants vagues de treballadors que es queixaven de tal injustícia.
L'agost de 1917, l'UGT i el PSOE convocaren una vaga general a tot l'Estat, i a això, el govern d'Eduardo Dato declarà l’Estat de guerra, tancant les Corts, i lareprimí en una setmana. Els parlamentaris reclamaren la reobertura del Congrés i com a única sortida a aquest nou caos el Rei demanà la formació d'un govern de concentració nacional presidit per García-Prieto i format pels polítics més rellevants de l'època de tots els partits, inclòs Francesc Cambó (Lliga Regionalista)). Previsiblement, però, aquest govern es desfeu per incompatible, i fins el1923 es van anar succeint governs provisionals (als quals el Rei donava el seu obligatori suport) per l'estil, així desfent el bipartidisme nascut el 1876 amb Cánovas i Sagasta.
El 1921, una altra desgràcia militar com la de 1898 succeïa. La invasió al Marroc estava sent difícil, i s'intentà sublevar un líder local, Abd-el-Krim. D'aquesta missió, l'exèrcit espanyol en sortí àmpliament derrotat(moriren 12.000 soldats i s'hagueren de retirar de la zona del Rift), i l'opinió pública en aquell moment es tirà a la jugular dels militars, polítics i monarca per incompetents. En aquell moment es decidí crear un govern de concentració presidit pel general García Prieto, amb la intenció de reformar la Constitució. No obstant això, el 13 de setembre de 1923, l'Exèrcit féu un cop d'estat a Catalunya...