soraya

Selectivitat 2009-2010 (sèrie 1)

Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit:
una cosa que pensa. I què més? Miraré debuscar més intensament en la imaginació per a
esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres que
anomenem cos humà [...] perquè ja hesuposat que [...] això no era res; i, tanmateix, sense
canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur que jo sóc alguna cosa.
[...] Sé que jo existeixo, i vull saberquè és aquest «jo» que sé que existeix. És clar que la
concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si
existeixen i, per consegüent,encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva
imaginació es figura. I els mateixos termes «figurar-se» i «imaginar» m’adverteixen el meu
error: en efecte,estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar
la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que
totesles imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos)
potser són només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan absurddir
«usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc» com ho seria dir «ara
estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la perceboencara prou
nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i
evidència». Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjàde la
imaginació no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu
esperit d’aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui conè