tectonia

La tectònica de plaques (del grec τεκτων, tekton, que significa "el que construeix") és una teoria geològicaque explica la forma en què s'ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a l'existència de les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s'observen entre elles en el seu moviment sobreel mantell terrestre fluid. Aquesta teoria també descriu com es desplacen les plaques, en quina direcció i com interaccionen.
Les plaques tectòniques es desplacen unes respecte a altres amb velocitats d'aproximadament 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles de les mans. Ja que es mouen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes amb les altresal llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l'escorça i a la litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés). Altres fenòmens associats són la creació de volcans, especialment en el cinturó de foc delPacífic, i les fosses oceàniques.
Taula de continguts
  [amaga] 
1 Origen de les plaques tectòniques
2 Perspectiva històrica
2.1 La deriva dels continents
2.2 La teoria de l'expansió del fons oceànic
3 Teoria de la tectònica de plaques
3.1 Explicació de les bandes magnètiques
3.2 Subducció de les plaques
4 Les proves clàssiques de la tectònica de plaques
4.1 Proves oceàniques
4.2 Provescontinentals
5 Llista de grans plaques
6 Límits de les plaques
6.1 Límit divergent o constructiu
6.2 Límit convergent o destructiu
6.3 Límit transformant o conservatiu
7 Referències
8 Vegeu també
9 Enllaços externs
Origen de les plaques tectòniques[modifica | modifica el codi]
Es pensa que l'origen de les plaques es deu a corrents de convecció a l'interior del mantell que fragmenten lalitosfera. Els corrents de convecció són patrons circulatoris que es presenten en fluids que s'escalfen en la seva base. En escalfar-se la part inferior del fluid, es dilata i aquest canvi de densitat produeix una força de flotació que fa que el fluid calent pugi cap a la superfície. En arribar a dalt es refreda i descendeix, i un cop a la part inferior es torna a escalfar, establint-se un movimentcircular autònom; això succeeix en una escala de temps de milers i milions d'anys. En el cas de la Terra se sap, a partir d'estudis de reajustament glacial, que l'astenosfera es comporta com un fluid, i es creu que la font de calor és el nucli terrestre que, s'estima, té una temperatura de 4500 °C. D'aquesta manera, els corrents de convecció en l'interior del planeta contribueixen a alliberar lacalor original emmagatzemada, energia adquirida durant la formació de la Terra.
Així, en zones on dues plaques es mouen en direccions oposades –com és el cas de la placa africana i la nord-americana, que se separen al llarg de la serralada de l'Atlàntic–, els corrents de convecció formen un nou fons oceànic, calent i flotant; com a conseqüència, s'han format les serralades meso-oceàniques que sóncentres de dispersió. Quan s'allunyen dels centres de dispersió les plaques es refreden, es tornen més denses i s'enfonsen en el mantell al llarg de zones desubducció on el material de la litosfera es fon i es recicla.
Una analogia sovint emprada per descriure el moviment de les plaques és que aquestes "floten" sobre l'astenosfera com el gel sobre l'aigua. Tanmateix, aquesta analogia és parcialmentvàlida, ja que les plaques tendeixen a enfonsar-se en el mantell com ja s'ha comentat.
Perspectiva històrica[modifica | modifica el codi]
La tectònica de plaques té el seu origen en dues teories que la van precedir:
La deriva dels continents.
La teoria de l'expansió del fons oceànic.
La deriva dels continents[modifica | modifica el codi]
Article principal: Deriva dels continents
Aquesta...