carner

passada la guerra civil i durant la diàspora republicana, després d'un llarg parèntesi de divuit anys, Carner reprenia amb Arbres (1953) la publicació de llibres a Catalunya.
El llibre de Carner parla de les persones per mitjà dels arbres. I els arbres escollits pel poeta formen un bosc imaginari poblat per unes quaranta espècies, d'hàbitats diversos, de variada personalitat. Alguns arbrescoincideixen en un mateix poema i d'altres, pocs, figuren a més d'un (pollanc, faig, pi, xicranda, xiprer). Quatre poemes ens parlen d'arbres genèrics, sense especificar de quin es tracta, i set més versen sobre fulles. I n'hi ha cinc on l'arbre no és arbre: "L'arbre de l'Esperança", "Arbre encastellat", "L'arbre de la nit", "La dona arbre" i "Arbre primer".
Josep Carner va viure sobretot aBarcelona i a Brussel·les, però entre aquestes dues ciutats, que omplen les primeres i les últimes dècades de la seva vida, també va estar instal·lat un mínim d'un any i un màxim de sis a vuit a d'altres ciutats: Gènova, San José, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, París, Ciutat de Mèxic. En aquest seu nomadisme, sobretot si tenim en compte els canvis continuats de domicili en una mateixa ciutat, el poetaprocurava sempre plantar la tenda prop d'un parc o d'un jardí, com podem intuir per l'auró d'un dels domicilis brussel·lencs.

Fragments de la introdució de Jaume Coll a Arbres, Ed. 62, col·lecció "El Cangur", Barcelona, juliol de 2004.


A un auró

Farà aviat un any que cada dia 
et veig per la finestra al meu costat, 
oh noble auró d'un jardinet, que muntes 
               més altque no el teulat! 
   T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te 
de gronxada pintura en fi dibuix: 
gran pomell d'angles, dominant el ròssec 
                de fulles en garbuix. 

   T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres 
                 i retallant-ne tres. 

   Ja encambres dues merles amoroses; 
gais, pluja i ventvanen ton delit; 
mous fulles fosques i arracades tendres 
                  i el sol juga amb ta nit. 
   
   I en l'alt escaig de la claror del dia, 
quan als carrers la fosca s'ajaçà, 
dalt de ton cim els falciots fressegen 
                 com dalt d'un campanar. 

   Sovint em veus entre papers i llibres, 
arraconats de la cortina els plecs, 
o cercant ton consol en la fatiga 
                 o solament perplex. 

   Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure; 
tu no m'hauries d'envejar aquest do: 
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda, 
                  encara dones flor—. 

   Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies! 
Si algú troba el meu nom, temps a venir, 
que no retreguin una tasca incerta, 
                  sinó el teu cor veí. 

                                  Arbres (1953)

A un auró havia de ser, inicialment, el darrer poema del recull. Es tracta de l'arbre que el poeta veia des de la seva nova casa a Brussel·les, al carrer Souveraine, 99 (Ixelles, Brussel·les), i la darrera estrofa té veritablement un sentit de final.


Aquest poema també pertany al llibre d’Arbres (1953).
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre versoshendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senar trobem que la rima és lliure.
Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.

Camp morfosintàctic
Es tracta d’un poema de vuitestrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senar trobem que la rima és lliure. Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
Camp semàntic
El camp semàntic del...