Tema 1

TEMA 0. LA LITERATURA I LA SOCIETAT DURANT LA DICTADURA

Després de les fites aconseguides per cent anys de recerca d’una normalitat (des de la renaixença ençà), la fi de la Guerra Civil l’any 1939 significava tornar al punt zero en el camí iniciat pel redreçament de la nostra literatura. El tarannà de la política cultural i lingüística del general Franco era inequívoc. En aquest sentit,el gener de l’any 1938 Franco declarava a un periodista brasiler: “España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguran su totalidad, su unidad y su continuidad. El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, laespañola”
Com veeu, un dels objectius bàsics era la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l’Estat pel castellà.
Es van abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament en aquest idioma. La llengua quedava, doncs, relegada a un ús privat i familiar.
Amb tot, durant els 36anys transcorreguts fins a la seua mort, podem distingir distintes etapes segons el grau d’intensitat repressiva cap als diferents aspectes de la vida social i política del país, que afectaran per descomptat la nostra vida literària.
A grans trets podem diferenciar TRES ETAPES clau en el franquisme:

a) En un primer moment (1939 – 1946), la repressió fou molt dura. Els primers anys de lapostguerra van estar marcats per la por, la repressió, l’exili i la clandestinitat. Tota activitat cultural quedava aturada fins que no passava un control ferri de la censura. Al mateix temps, totes les institucions vinculades a la nostra cultura foren suprimides (només Lo Rat Penat a València rebé l’autorització oficial al final de l’any 39 per a fer actes inofensius de caire folklòric). La nostraliteratura va patir una doble persecució: a més de la censura que suportaven tots els escriptors de l’Estat, hi havia l’impediment lingüístic. En aquest ambient només podien aparéixer insignificants mostres poètiques d’escassa incidència i de temàtica religiosa.
Foren uns anys de gran aïllament exterior i interior, en què milers de persones s’hagueren d’exiliar(1), i altres foren depurades oempresonades. Uns anys de clandestinitat absoluta per a tota dissidència, per mínima que fóra. Dos foren les destinacions dels intel.lectuals exiliats: França i Hispanoamèrica. En aquest període, el general Franco se sentia fort i, en certa manera, emparat pels altres dictadors europeus del mateix signe (Hitler i Mussolini), que en aquells anys estaven en guerra.
(1) Els intel.lectuals que havien restatamb la Generalitat es van haver d’exiliar: Carles Riba, Pompeu Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercé Rodoreda, Pere Calders... Uns quants van morir a l’exili, però amb el temps la majoria van tornar al país.

Tot i això va començar a articular-se una primera i xicoteta resistència cultural: revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Entre d’altres cal destacar Ariel(1946 -48), a València, Esclat (1948), etc
El 1941 es celebren a Mèxic els Primers Jocs Florals de l’exili.

b) Amb la derrota, el 1945, de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, (règims amics), es va instaurar un nou ordre polític internacional. Franco hagué de liberalitzar un poc (almenys externament) el règim dictatorial com una estratègia per aparençar tolerància i sobreviure davantd’Europa i els Estats Units, vencedors de la Segona Guerra Mundial i en principi hostils a les dictadures. És l’etapa de consolidació del règim. Així s’autoritzà, encara que tímidament, la realització d’actes públics d’escriptors d’expressió no castellana o la creació de noves editorials i de premis literaris. Ara bé, no es van recuperar les institucions culturals oficials i públiques i, encara...