Templario(ca)

Templer: (També anomenat Pobre Cavaller de Crist)Monjo Guerrer d’una ordre militar cristiana, que la distingien a partir d’una capa blanca amb una creu vermella. Aquesta ordre comença al S XII a Jerusalem pel motiu de les croades a Terra Santa per tal de defendre als peregrins que anaven a Jerusalem. Aquesta ordre s’aboleix l’any 1312 perquè el templers eren massa rics i privilegiat els reis elstemien i van abolir l’ordre dels Templers

Fundació i estructura

Va ser fundat a Jerusalem el 1118 (segons Marie Bulst-Thiele), el 1119 (segons la data tradicional) o el 1120 (segons Thierry Leroy) per nou cavallers, amb Hugues de Payns senyor de Payns a prop de Troyes i Godefroy de Saint-Omer al capdavant. Els altres eren André de Montbard, Archambaud de Saint-Aimand, Payen de Montdidier,Geoffroy Bisson, Hughes Rigaud, Roland i Gondemar.

Aprovada la seva constitució pel Patriarca llatí de Jerusalem, Gormond de Picquigny (1119-1128), els va ser atorgada una regla adaptada de la dels canonges agustins del Sant Sepulcre.

Als seus inicis la denominació oficial va ser Orde dels Pobres Soldats de Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi); més tard van ser coneguts comunamentcom a cavallers templers o cavallers del temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal·lar-se a l'antic temple de Salomó, cedit pel rei Balduí II de Jerusalem.

El Temple estava format pels:

cavallers, únics que vestien al mantell blanc. Havien de demostrar ser fills legítims de cavallers i estar sans i sense obligacions familiars. Combatien a cavall, assistits per escuders.sergents, vestits de marró, lliures, fills de persones no nobles, sense obligacions familiars i en bon estat de salut. També combatien a cavall, però armats de manera més lleugera. Podien tenir càrrecs importants (almirall, turcopolier) i participaven en la tria del nou Gran Mestre quan un moria.
criats i donats, que participaven en els treballs mecànics de les comandes.
confrares(curiosament, també dones) que ajudaven econòmicament l'orde i vivien complint similars obligacions espirituals. S'esperava que, en morir, deixéssin els seus bens al Temple i eren sebollits en els seus cementiris.
capellans (sovint frares franciscans) que en dirigien la vida espiritual.
mercenaris a sou turcoples.

La jerarquia templària era formada per:

Gran Mestre. Autoritatsuprema, vitalici. Poder militar i econòmic. Havia de consultar el Capítol en decisions transcendentals. Era triat pel Capítol General. Quan calia triar un Gran Mestre, el senescal triava un Gran Comanador, aquest un altre, aquests, dos i així fins a dotze electors, vuit cavallers i quatre sergents. No podia fer regals del patrimoni templer.
Senescal. Conseller del Gran Mestre i segona autoritat del'orde. Custodiava el segell.
Mariscal. Cap de les operacions militars. Assistit per un sots-mariscal i per un turcopolier.
Gonfanoner. Teòricament portava el Baussent de l'orde.
Draper. Encarregat de la logística.
Comanadors de les diferents províncies: d'ultramar (Jerusalem, que actuava com a tresorer, Antioquia, Trípoli); i d'Aragó, Catalunya i Provença;, Apulia,Anglaterra, França, Hongria, Aquitània, Alemanya, Castella, Portugal i Escòcia.

La vida quotidiana dels templers estava marcada per les pregàries, l'entrenament militar i la cura dels cavalls. Estava ordenada per una Regla (de la que s'han conservat diversos exemplars), sense cap mena de secret, tret d'una curiosa discrepància: les versions més antigues prohibeixen que l'orde accepti un excomunicat i lesmés modernes recomanen el reclutament d'excomunicats (potser com una via d'expiació?).

Tenien prohibit cuidar el seu aspecte, jugar a jocs d'atzar o caçar animals per diversió. L'orde no podia donar cap rescat per un cavaller caigut captiu, ni que fos el Gran Mestre.
Història

Amb l'ajuda de l'abat Sant Bernat de Claravall i el seu escrit «De laude novae militiae» van redactar la seva...