trdeyj

Josep Maria de Segarra

Enric Romero Tornamorell
9-2-15
Català

Imformació sobre l'autor
Època
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va viure fins mitjans del segle XX. Un segle en
que el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es
produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a
finals de segle.Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del
Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització
econòmica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant,
sobretot després del col·lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació
dels drets de l'home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple deguerres i
conflictes, i el respecte als Drets Humans és precari en molts llocs del planeta.
A Catalunya , la primera meitat del segle XX es característica pels conflictes obrers i per
la recuperació de l'autonomia política de Catalunya després de la seva abolició el 1714.
La Setmana Tràgica, la Mancomunitat de Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930, la segona republica(1931-1939), la guerra civil (1936-1939), el franquisme
(1939-1975)

Moviment
La situació de la novel·la catalana durant el primer quart del segle XX era crítica. Alguns
escriptors molt identificats amb el Noucentisme, moviment al qual s’acusava de marcar
una estètica que no afavoria la novel·la, van arribar, fins i tot, a fer una crida perquè els
escriptors s’animessin a fer novel·les.
Elnoucentisme, havia començat rebutjant la novel·la i va acabar necessitant-la com a
gènere que s’acosta al públic, com a gènere “democràtic” per excel·lència. Entre el 1917 i
el 1924 es produeix un autèntic debat sobre la novel·la que acabarà amb la intervenció de
Josep Maria de Sagarra i de Carles Riba, principalment.
La facilitat creativa literària va convertir Sagarra en un autor d’èxit popular capaçde
diversificar la seva producció en tots els gèneres possibles: la poesia, la novel·la, el
periodisme i, sobretot, el teatre. En tots aquests gèneres, la llengua literària de Sagarra,
allunyada de l'esteticisme noucentista, i tanmateix molt superior en riquesa lèxica a la
llengua de qualsevol noucentista, és sempre molt acurada i seguidora inflexible de la
normativa establerta per PompeuFabra.
La poesia de Segarra ocupa un lloc destacat, Sagarra es considerava a si mateix, i per
damunt de la seva gran vocació teatral, poeta. Exercia de poeta quan componia versos,
redactava un article periodístic, construïa una novel·la o escrivia un diàleg per ser
declamat dalt de l'escena d'un teatre.
L'obra de Sagarra presenta dos ramificacions poètiques :la descripció de la natura i
elpoema narratiu de to llegendari, cada una més original.

En la prosa de Segarra retrobem una característica primordial per a l'escriptor i una
virtut indiscutible per a qualsevol crític: fer-se llegir. La prosa de ficció de Sagarra
va experimentar el mateix fenomen de dissociació entre crítica i públic
Com a traductor va traduir dues de les fites màximes de la literatura universal: La
DivinaComedia de Dante Alighieri i vint-i-vuit de les trenta-set peces de l'obra
dramàtica de William Shakespeare. Sagarra considerava que la traducció dels cent
cants de la Comèdia era la seva obra més important i la que li havia exigit més esforc.
Va dedicar-se a la tasca de traductor sobretot durant la postguerra, molt pressionat per
les exigències econòmiques.
El teatre va proporcionar a Sagarra,a més de diners, una gran popularitat. Com a
poeta extraordinàriament dotat. En le seves obres teatrals veiem reflexats el que el
públic barceloní volia ,unes concessions que no satisfeien Sagarra, tot i que finalment
va desistir dels intents diversos que es proposà per fer evolucionar la seva
dramatúrgia. Quan, als anys quaranta de la postguerra, Sagarra torna a estrenar
teatre en català...