Una setmana de sufriment

UNA SETMANA DE SUFRIMENT

Fa molts anys, l’Ana i l’Antoni van tenir la seva primera filla, la Laia. Era com totes les demés, plorava, menjava i dormia. Els seus pares estaven molt contents d’havertingut una filla.
Com sempre, els nens petits d’un mes a dos anys mengen coses no comestibles, però quan la noia ja tenia tres anys, encara menjava aquests productes. Els pares ho veien normal quea aquesta edat fessin això, però quan li va tocar fer-se la revisió i les proves van sortir genials, però quan el metge va veure que va començar a menjar-se tot el que trobava va anar corrents a peraltres metges per comprovar el seu estat estomacal. Li van fer una radiografia, i a dins del seu estómac tenia pintura de quan van pintar el menjador. Els pares es van començar a preocupar, perquè novan veure a la Laia menjant-se aquesta substància. El metge li va dir que la Laia tenia trastorn de pica, una malaltia crònica, és a dir, que encara que tingui seixanta anys, continuarà menjantsubstancies no comestibles.

Ja han passat dotze anys, i la noia encara continua menjant pintura i substàncies derivades. L’Ana, la seva mare, es va veure obligada a deixar el seu treball per vigilar a laseva filla, i l’Antoni, mai ha tingut treball, pitjor encara, es un embriac que va als bars cada dia.
Uns anys després, la mare va haver d’anar-se corrents de casa a l’hospital de Vic perquè al seupare li havia donat un atac de cor.
El pare estava al bar veient un partit de futbol, però només quedava un minut. Quan va acabar el partit, va tornar a casa amb un dolor de cap horrible. Es vaestirar al sofà, i, en cinc minuts, ja estava dormit.
La Laia va sortir de la seva habitació per anar a preguntar-li a la seva mare que hi haurà de sopar, però quan va veure que no estava, va agafarunes mudes i es va anar de casa sense que el pare se n’adonés. Va sortir de Manlleu, ella sola, i es va anar cap a Vic, menjant-se tot el que trobava per terra. Va trigar en arribar a Vic una nit...