Varietat estàndard de la llengua

L’estàndard és, en la definició que dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis catalans, " la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un altgrau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar el màxim les diferències dialectals i que utilitzen, normalment, en els diversos registres i nivells, elsmembres d’una comunitat". Com a adjectiu, i, d’acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".

La varietat estàndard dela llengua és, doncs, el punt de trobada de les diferents varietats geogràfiques, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a totsels parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives que l’administració pública, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d’estandardització; és a dir, han anant configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d’un sol dialecte —comha fet per exemple el francès i l’espanyol—, i en altres sobre la base d’un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com ha fet per exemple l’alemany i tambéel català.

Des de la seva doble condició d’administració pública i d’institució al servei de la docència i de la recerca, el model de llengua utilitzat a la Universitat Pompeu Fabra ha derespondre a les característiques de la varietat estàndard, que és neutra i formal per definició. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, ambles quals s’adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació: escrits de caràcter intern, documentació de caràcter extern, discursos i comunicacions institucionals,...