Venus. tema iconográfico

I. INTRODUCCIÓ AL TEMA ICONOGRÀFIC: El mite de la deesa
Afrodita (en grec antic Ἀφροδίτη) és, en la mitologia grega, la deessa del amor, la luxúria, la bellesa, la prostitució i la reproducció. Encara que sovint s'al•ludeix a ella en la cultura moderna com «la deessa de l'amor», és important assenyalar que no era l'amor en el sentit cristià o romàntic, sinó específicament Eros (atracció física osexual). Afrodita té nombroses equivalents: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la fenícia, Turan en la etrusca i Venus en la romana. Segons Pausanias, els primers que van establir el seu culte van ser els assiris. Es deia que Afrodita podia fer que qualsevol home s'enamorés d'ella amb solament posar els seus ulls en ell. El nom d’Afrodita, era relacionat per etimologia popular ambl‘escuma, interpretant-se com ‘sorgida de l'escuma’ i personificant-la en un mite etiològic que ja era conegut per Hesíode. Així, la llegenda explica, que la deesa va néixer de l’espuma del mar prop de Xipre.
Cal tenir en compte que Venus és el nom que li van donar els llatins assentats a la península itàlica, però en la mitologia grega, el nom original de la deesa era Afrodita.
Afrodita no va tenirinfància: en totes les imatges i referències va néixer adulta, núbil i infinitament desitjable. En molts dels mites menors tardans en els quals participa la hi presenta vanidosa, malhumorada i susceptible. Encara que és un dels pocs déus del panteó grec realment casats, li és infidel al seu marit amb freqüència. La deessa representava els desitjos carnals, la fertilitat, la bellesa, l’amor en símateix. Sovint apareix representada en un carro envoltada de coloms, cignes i teuladins; altres cops apareix cavalcant un brau, símbol de les seves múltiples relacions sexuals. Però, per damunt de qualsevol simbolisme o representació, quan pensem en Venus o Afrodita ens ve la imatge que ens va deixar Sandro Boticcelli, amb la seva obra pictórica El Naixament de Venus en la qual aquesta apareixrepresentada damunt d’una petxina, a punt d’arribar a la platja, de peu, amb el cos esvelt i amb una mirada melàncolica i nostàlgica. El florentí simbolitza el misteri mitjançant el qual el missatge diví de la bellesa fou atorgat al món. Així com hem dit, arriba la Venus a la vida i a la humanitat damunt d’una petxina -el símbol de la fertilitat-, envoltada d’un àuria de misteri només cal veure elsulls absents i l’expressió distreta, concentrada en el seu món interior- i de tot de símbols relacionats amb l’amor: les roses que cauen al seu damunt, creades en el mateix moment de la seva concepció, son les flors sagrades, i amb la seva bellesa i les seves espines la perfecta expressió de l’amor.

II. FONTS LITERÀRIES:
La ‘sorgida de l'escuma’ Afrodita va néixer de l'escuma del mar prop dePafos (Xipre), després que Crono tallés durant la Titanomaquia els genitals a Urà amb una falç adamantina i els llancés després d'ell al mar. En el seu Teogonía, Hesíode explica que els genitals «van ser després portats pel piélago durant molt temps. Al seu al voltant sorgia del membre immortal una blanca escuma i enmig d'ella va néixer una donzella» ja adulta. Aquest mite de Venus (el nom romàd'Afrodita) nascuda adulta, Venus Anadiómena (‘Venus sortint del mar’), va ser una de les representacions icòniques d'Afrodita, famosa per l'admiradísima pintura de Apel•lis, avui perduda, però descrita per Plinio el Vell en el seu Naturalis Història. Per això, Afrodita és d'una generació anterior a la de Zeus. Alguns autors consideren que Afrodita era filla de Talasa, la personificaciófemenina del mar, i Zeus. Per a finals del segle V a. C. els filòsofs haurien separat Afrodita en dues deesses diferents, no individualitzades en el culte: Afrodita Urania, nascuda de l'escuma després que Crono castrés a Urà, i Afrodita Pandemos, l'Afrodita comuna ‘de tot el poble’, nascuda de Zeus i Dione. Entre els neoplatónicos i finalment els seus intèrprets cristians, Afrodita Urania figura com...