Vuelve A Tocarla Sam

Torna-la a tocar, Sam!
Adaptació de: Ricard Reguant

Original de: Woody Allen

ACTE PRIMER
ESCENA PRIMERA
(La sala és a les fosques. Se senten les veus de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a la darrera escena de la pel·lícula Casablanca. S’aixeca el teló, i veiem l’Àlex Puig mirant la televisió del seu apartament. La sala d’estar és una de les tres peces de l’apartament, les altres duessón el dormitori i la cuina, que queden fora d’escena. Al mig hi ha una porta d’entrada que dóna directament a la sala d’estar. Aquesta és gran i espaiosa, i té una finestra des d’on es veuen tres blocs de pisos. Hi ha una llar de foc, i el mobiliari el componen algunes cadires, un sofà molt còmode, un tocadiscs, discs, un gran pòster d’en Bogart, prestatges plens de llibres, etcètera... unadecoració moderna i agradable. L’apartament de lloguer és habitat des de fa dos anys per un jove matrimoni, els Puig. L’Àlex Puig és un home d’aspecte tímid i que porta ulleres. El seu modus vivendi és escriure articles per a revistes literàries i particularment cinematogràfiques, ja que és un expert cinèfil. Fel seu cervell corren una muntanya d’idees contradictòries que el fan sentir que el món és, devegades, massa petit per a ell. De caràcter nerviós, introvertit i insegur, ha seguit de forma intermitent tractaments psicoterapèutics durant força anys.
Està assegut en una cadira giratòria, mirant com encantat un petit televisor col·locat al fons, sobre d’una banqueta, a la dreta de l’escena. Pel televisor sentim la veu d’en Bogart que s’acomiada de la Bergman. Transcorreguda l’escena delcomiat, sona la música de Casablanca i s’acaba la pel·lícula. L’Àlex continua mirant el televisor una estona més, després s’aixeca i fent un llarg sospir, l’apaga.)
Àlex. — Com s’ho fa? Quin secret té? El més probable és que això només passi a les pel·lícules. Em sembla que si prenc un parell d’aspirines em trobaré millor. Amb aquestes, ja m’hauré pres dues..., quatre..., sis aspirines. Si continuoaixí, em convertiré en un aspirina-addicte... i acabaré prenent-me-les amb plàstic i tot per no perdre’n ni l’aroma. Què carat em passa? Per què no em puc relaxar?... Sí, ja ho sé, no havia d’haver firmat aquells papers. (Seu en un puf i posa els peus damunt la cadira giratòria que té al davant.) Dos anys de matrimoni a fer punyetes... perquè sí... sense més ni més. (Gest.) Quan m’ho va dir, no hopodia creure. Aquella dona que em parlava no era la meva, era una dona qualsevol, una estranya, algú que no havia vist mai.
(De cop, a la part de la sala d’estar que fa d’oficina, apareix la Mireia, que es col·loca a la part de dalt —centre-dreta— de l’escenari. Porta un barnús i s’eixuga els cabells amb una tovallola. Creua fins a la dreta, al final de la barana.)
Mireia. — No vull res teu!... Niuna pesseta!... T’ho pots quedar tot! Jo només vull marxar! I com més aviat millor!
Àlex. — Per què no en parlem amb més tranquil·litat?
Mireia. — N’estic farta, de parlar! No serveix de res! No hi ha cap solució.
Àlex. — Però... per què?
Mireia. — Ai... No ho sé! No suporto estar casada amb tu! Ets un avorrit! Estant amb tu, m’ofego. No tenim res en comú... i no et suporto físicament! Però,per favor, no t’ho prenguis com una qüestió personal.
(La Mireia fa mutis pel mateix lloc per on ha sortit, i els llums s’apaguen.)
Àlex. — No, no m’ho prendré com una cosa personal! Només em suïcidaré! Res més! Veli a saber on collons és el meu psiquiatre. Ja m’explicaràs què hi fan, de vacances tot el mes d’agost, els psiquiatres. El govern ho hauria de prohibir. És un perill públic. Gràcies aaixò, durant tot el mes d’agost Barcelona s’omple de sonats, deixats de la mà de Déu, fins que arriba el setembre. Encara que, pensant-ho bé... de què em serviria trobar-lo? Li expliqui el que li expliqui, em dirà que tot el que tinc és un problema sexual. Quina animalada! Si no teníem ni relacions! Bé, de vegades, però només quan veia TV3... es veu que li produïa «morbo». (Torna a seure.)...