Apuntes Historia Moderna de Catalunya

HISTÒRIA MODERNA DE CATALUNYA

La crisi demogràfica de la Catalunya Baixmedieval

En general, s’ha pretès que l’origen dels canvis i transformacions en què consisteix la crisi del segle XIV a Catalunya s’ha de buscar en la demografia = evolució de la població.

Primer element a analitzar:
Per què a mitjans s. XIV es va produir a Catalunya una crisi demogràfica?
Per respondre, ens hem dereferir al s. XIII i principis del s. XIV. L’augment demogràfic d’aquesta fase de creixement es veu correspost per un increment de producció (sobretot en cereals panificables, l’element bàsic de l’alimentació). Però aquesta fase portava ja en el seu interior els primers problemes seriosos, que foren revelats quan els pagesos van abandonar aquests cereals per a dedicar-se a productes méscomercialitzables (que permetessin la monetarització de la família rural), com la vinya o el safrà.
Així, àmplies parcel·les anteriorment dedicades a cereals van ser transformades en terra per a aquests nous conreus. Això va fer Catalunya deficitària i va provocar la imperiosa necessitat d’importar. Al s. XIV, la situació s’havia forçat massa.

El sistema (o mode de producció) feudal imposa una sèried’esclavatges / característiques: uns primers de naturalesa socioeconòmica i uns altres de tecnològics o d’infraestructura.

Socioeconòmics:
La base del sistema és la coerció que deriva d’una assegurança de la por. [Com s’implanta el feudalisme en unes societat aloueres, i per tant lliures? “Vosaltres em necessiteu a mi, i jo us protegiré a vosaltres del ‘miles’ perillós del costat”. A la vegada,els autoproclamats senyors no han de fer cap mena de treball físic que no sigui la milícia, i per mantenir-se passen la seva urpa sobre aquells que teòricament protegeixen.
 Detracció de l’excedent pagès (per força o per dret)

Si el rendiment màxim és 5 per 1, i cal reservar per sembrar, menjar i pagar rendes, queda poc per comercialitzar, o ‘de sobra’. Per això no es pot trencar el cercleviciós i l’augment de població (Malthus) és difícilment solucionable.

Llei de rendiments marginals decreixents: en el moment en què hi ha una conjunció entre demografia i desplegament agrari, tot rutlla. Però quan hi ha un augment de població, l’increment de producció ha de venir de la força (és a dir, millores extensives); no és possible una millora intensiva, perquè, com es veurà, no es donenles condicions tècniques necessàries. Cal guanyar terres: al bosc, a l’erm, a la garriga, als aiguamolls... (inversió de treball i esforç físic que no podem ni imaginar).
Quan, malgrat tot, s’aconsegueix posar en cultura aquest nou espai, durant uns primers anys (cinc, deu, no més) els rendiments són acceptables –potser fins i tot per sobre de la mitjana–, però la terra s’esgota amb rapidesa [lesmillors terres són les que ja estaven en conreu al s. XIV]. Cal una altra artiga, etc. Les corbes se separen: la població creix, la producció es manté o cau. En aquesta separació es gesta la crisi; els nobles es començaran a preocupar només quan falti base imposable, i el rei és lluny i no prendrà mesures fins que la catàstrofe li arribi gairebé per sorpresa.

Tecnològics:
Existència d’uninstrumental endarrerit; molta fusta, poc ferro i alt desgast. No són les eines adequades per extreure producció d’unes terres difícils.


1333: “lo mal any primer”
L’expressió amb el qual se’l coneix va fer pensar que fins llavors tot havien estat flors i violes, i que era la inauguració d’un cicle en què tot aniria malament. El que sabem és que hi va haver una crisi provocada per un seguit demales collites, que es van sumar a una situació política adversa: la guerra (habitual) amb els genovesos (els ‘moros blancs’), contra els quals es combatia pel control de la Mediterrània. El 1333, Gènova va bloquejar els ports catalans coma tàctica de guerra impedint l’arribada de blat sa de Sicília, provocant així la fam al país.

Sabem que el 1315 ja hi hagué una onada de fam a tot Europa,...