Apuntes teorias y prácticas contemporánias en educación

TEORIES I PRÀCTIQUES CONTEMPORÀNIES EN L’EDUCACIÓ

MAGISTRALS

1.- ANÀLISI HEURÍSTICA

Contemporani: fa referència a tot el que avarca des de la Revolució Francesa fins avui en dia.

Teories: les paraules sempre parlen però hem de saber escoltar-les. Una forma fàcil d’escoltar-les és buscant el seu significat etimològic. Teoria prové del grec ‘theoria’, que significa contemplar.Aristòtil, de fet, distingia entre la vida contemplativa i la vida activa.

Educativament parlant, hi ha més d’una teoria; és la diferència entre el relatiu (funciona en xarxa) i l’absolut (funciona sol), i malgrat que els relativistes pensen que totes les teories tenen el mateix valor no és així. El temps i l’espai ens donen la pluralitat, i el que fa que una teoria tingui més o menys valor és l’impactaque causa i la seva perdurabilitat en el temps.

Les teories són cossos de coneixement que intenten emparaular el món, la realitat. Les seves característiques són:

• La recerca de l’universalitat, universalitzen el saber, desitgen passar del particular a l’universal.

• L’intent d’objectivitat (en les teories de caire social és més complicat).

• Totes les teories són llenguatges, encaraque no tots els llenguatges són teories. Així, Montaigne (filòsof s. XVI) en el llibre Teories afirma que el llenguatge de l’experiència no és una teoria. En aquesta línia, Wittgenstein (filòsof s. XX) en el seu llibre d’aforismes (mínims que aspiren a màxims) distingeix entre:

o Dir (sagen): que són les teories (ciència).

o Mostrar (zeigen): que no acaba de teorizar-se(ètica, estètica, religió).

Per arribar a una teoria es parteix dels fenòmens (allò que està a la vista, que m’apareix a la consciència). D’aquí s’elabora una hipòtesi (sospita), que es comprova, ja sigui en laboratori i/o recerca humana). En cas que es demostri que la hipòtesi es demostri s’obté una tesi, de la tesi n’obtenim lleis i, finalment, del conjunt de lleis en surten les teories.[pic]

Karl Popper: fins a Popper el criteri de demarcació de la ciència va ser la comprovació, però ell diu que no s’ha de comprovar només allò que valida la teoria, sinó que s’han de buscar aquells casos que poden fer trontollar les teories. D’aquest mètode se’n diu falsacionisme. // Karl Popper la va proposar com a alternativa a la problemàtica inherent a la verificació. Consisteix a examinar lahipòtesi buscant fets que demostrin que és falsa. Mentre no se’n trobin, la hipòtesi es considera, provisionalment, veritable. Però, quan es descobreix un sol cas que s’hi oposa, la hipòtesi queda falsada i, per tant, es refusa.

Pràctiques: Aristòtil és el primer que en parla. En el llibre Vi d’Ètica a Nicòmac diu que hi ha dos tipus de pràctica:

• Poiesis (poètica): tècniques (modificacionsdel món). ARTESÀ – PROFESSOR.

• Praxis (pràctica): art, do. ARTISTA – MESTRE.

Poiesis i praxis són contraris, però els oposats poden ser coimplicats (“complexio oppositorum”). Les tècniques són la cristal·lització de l’art, mentre que l’art és la descristal·lització de les tècniques. (Exemple del mestre d’orquestra Riccardo Muti).

Una pregunta que ens fem és si el contingut de lesteories és ‘a priori’ o ‘a posteriori’. Segons Popper és ‘a priori’; les cosses ja passaven abans de teoritzar-les.

2.- L’ESTATUT EPISTEMOLÒGIC DEL MAGISTERI

Estatut: quelcom que té solidesa.

Epistemològic: discurs que s’interroga sobre la validesa o no del coneixement (‘episteme’, abans però els grecs anomenaven al saber ‘gnosi’). Segons els grecs hi havia dos formes de saber (gnosi):

•Episteme scientia

• Doxa (opinió)

Aristòtil comença a assegurar les bases de la ciència clàssica, les quals duraran fins a la fi de l’Edat Mitjana. Per Aristòtil les característiques de l’episteme són:

• Saber objectiu

• Saber sistemàtic

• Saber total

Galileu (1564 – 1642) serà el que modificarà el que diu Aristòtil i, malgrat que acceptarà les dues primeres premisses, ell dirà...