Art. 135 CE

El nou article 135 de la Constitució Espanyola comença amb la consagració del principi d'estabilitat pressupostària, de manera que tots els actes de les administracions públiques han de respectar aquest principio. D’aquesta manera, la nova redacció estableix que ni l'Estat ni les comunitats autònomes podran ultrapassar el sostre de dèficit públic marcat per la Unió Europea per als seus estatsmembres, modificació que accentua l'esperit europeista de la reforma (la política econòmica d'Espanya estarà sotmesa a la Unió Europea). Mitjançant Llei Orgànica es fixarà el dèficit estructural màxim permès a l'Estat i les CCAA en relació amb el seu PIB, de manera que s'estableix el principi de reserva de llei a l'hora de fixar el dèficit estructural de l'Estat o d'una comunitat Autònoma. Lesentitats locals no podran tenir dèficit. En el tercer punt, cal destacar que els pagaments del deute públic gaudiran de prioritat absoluta i que el volum del deute públic del conjunt de les Administracions Públiques en relació amb el PIB de l'Estat no podrà superar que estableix la Unió Europea. No obstant això, aquests límits de dèficit i volum de deute públic podran superar-se en cas de catàstrofesnaturals, recessió econòmica o situacions d'emergència, etc., sempre que siguin apreciades aquestes situacions per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
Des d’una vessant purament econòmica, el dèficit públic, com ja apunta el Keynesianisme, analitza les causes i conseqüències de les variacions de la demanda agregada i les seves relacions amb el nivell d'ocupació id'ingressos. L'interès final de Keynes va ser poder dotar a unes institucions nacionals o internacionals de poder per controlar l'economia en les èpoques de recessió o crisi. Aquest control s'exercia mitjançant la despesa pressupostària de l'Estat, política que es va cridar política fiscal. La justificació econòmica per actuar d'aquesta manera, part sobretot, de l'efecte multiplicador que es produeix davantun increment en la demanda agregada.
L’article “Reglas fiscales y estabilidad macroeconòmica” que ens proposa molt encertadament el seu autor, en Javier Andrés, a data de 7 de setembre de 2011, dóna una nova perspectiva sobre el dèficit públic en el marc d’una rescissió econòmica com l’actual. Conclou que les regles fiscals no són, doncs, un mal necessari sinó un instrument molt útil depolítica econòmica. Així, l'encaix i desenvolupament legal de les mateixes és una altra qüestió i per descomptat un disseny inadequat pot fer-les en el millor dels casos irrellevants i en el pitjor perjudicials. No obstant això ja sabem al que ens condueix l'absència de disciplina pressupostària, no només a posar en perill la sostenibilitat de les finances públiques dels països sinó també a fer cadavegada menys eficaços els instruments fiscals en particular quan veritablement es necessiten, en les recessions.
A la pregunta proposada de si s’equivoquen els nostres polítics al intervenir en el dèficit públic, cal contestar amb prudència. A tenor del comentari proposat pel Sr. Andrés i la teoria keynesiana, la resposta hauria de ser un rotund sí, ja que s’equivoquen a l’establir un límit deldèficit que pot originar en la no realització d’aquelles polítiques fiscals necessàries per tal de poder sortir d’una recessió com l’actual. Però, cal advertir, que en context macroeconòmic actual Espanya està subordinada en molts aspectes a les polítiques de la Comunitat Europea, i que a tenor de les vicissituds viscudes amb Grècia, sembla a priori prudent fixar un límit al dèficit públic, encara quesigui una mesura que busqui la complaença dels diferents operadors europeus.
Pel que fa a la darrera pregunta plantejada a l’exercici, de si té algun sentit la introducció de límits al dèficit públic, podem contestar sense temor a equivocar-nos amb un rotund no en el context actual de crisi. Mesura que recull la nova redacció de la Constitució Espanyola, on l’article 135 estableix que aquests...