CAS PRÀCTIC CATALÀ
Páginas: 7 (1745 palabras)
Publicado: 3 de febrero de 2014
Llengua Catalana estàndard
G1
15/11/2011
CAS PRÀCTIC II
a) Al Joan no li agradava [(de) fer les coses malament]
b) La presidenta va intentar [(de) donar rellevància a l'acte]
a) ¿De quin fenomen es tracta? Caracteritza'l clarament.
En aquestes oracions hi trobem el fenòmen: subjectes i complements directes oracionals, amb clausules d'infinitiu (verb no finit). D'una banda,l'oració a) conté un subjecte oracional d'infinitiu. D'altra banda, l'oració b) conté un complement directe oracional d'infinitiu, el qual es pot substituïr pel pronom -ho.
b) ¿Què en diuen les obres de la bibliografia de l'assignatura?
A Gramàtica catalana (1918; capítol VII: Preposició, pàg.164-165-166) Fabra asmenta que l'infinitiu pot ser introduït amb de quan fa de complement directe decerts verbs transitius admèt ser introduït amb la preposició de. Els verbs transitius que l'admeten són els següents: acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pergar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, provar, refusar, recomanar, resoldre, suggerir i amb veure/mirar en el sentit de procurar.Ex: Li han promès (de) fer-ho tot seguit. / Han decidit (d')anar-hi demà.
Diu, també, que la preposició de pot ser usada per a introduïr el subjecte de la proposició quan aquest és un infinitiu i va darrere del verb.
Ex: Molt em tarda (de) saber-ho. / És una temeritat (de) sortir amb aquest temps.
Al llibre Gramàtica catalana (1956; capítol V: L'infinitiu, pàg. 86), Fabramenciona, sobre el tema tractat, el mateix que en la Gramàtica catalana de l'any 1918. L'Única diferència és que el verb dignar-se ja no aparèix com a verb transitiu.
La Gramàtica de la llengua catalana (1994; part 1: Sintaxi oracional. El discurs. Les oracions- capítol 11: Els elements de relació- I. Les preposicions, pàg. 220, 221, 222) de Badia i Margarit distingeix un grup nombrós deverbs (transitius) amb els quals 1
la preposició de pot introduïr un infinitiu que fa de complement directe.
Cita que el complement directe, amb de o sense, és reemplaçable pel pronom ho, coincidint amb les explicacions dels apunts realitzats a l'assignatura.
Ex: Desitjo [(de) fer-ho jo mateix] Ho desitjo. (CD)
A part de complement directe, un infinitiu pot sersubjecte oracional: [(de)+infinitiu]. Pot ser-ho si aquest és un infinitiu i es troba després del verb.
Ex: Serà convenient [(de) llegir el text íntegre] (Subjecte)
Badia i Margarit puntualitza que, la comunicació, en complement directe oracional i en subjecte oracional, resta assegurada si hi manca la preposició de, i menciona que l'ús més corrent és d'ometre-la en el llenguatge parlat,i també en la llengua escrita de registres no molt formals.
Manual d'estil (1995/1997; XXI, 4) de Mestres, Costa, Oliva i Fité, a banda d'esmentar el que s'ha explicat fins ara, explica que en la conversa 229 de Barcino s'hi asmenta una indicació contrària al què expressen els gramàtics, en general: la possibilitat d'introduïr un infinitiu subjecte amb la preposició de quan va davant delverb. No obstant, Joaquim Rafel en l'edició crítica de les converses que realitzà, rectificà el preposat al verb per posposat al verb.
A part d'això, comenta els verbs que poden dur o no la preposició de davant l'infinitiu CD i diu que Fabra presenta vacil·lacions en el verb dignar-se, Badia i Ruaix ni el recullen. El Manual d'estil, doncs, diu que aquest verb és pronominal i la pronominalitzacióde l'infinitiu no és la d'una subordinada de complement directe. En aquest sentit, el verb oferir, que està inclòs a la llista, seria paral·lel a un ús reflexiu.
Ex: Es dignarà a fer-ho o no s'hi dignarà. /
S'ofereixen a fer-ho o no s'hi ofereixen.
Malgrat aquesta pronominalització el DCVB, el diccionari de Ginebra i Montserrat, i DECat de Coromines confirmen que s'utilitzi sense...
G1
15/11/2011
CAS PRÀCTIC II
a) Al Joan no li agradava [(de) fer les coses malament]
b) La presidenta va intentar [(de) donar rellevància a l'acte]
a) ¿De quin fenomen es tracta? Caracteritza'l clarament.
En aquestes oracions hi trobem el fenòmen: subjectes i complements directes oracionals, amb clausules d'infinitiu (verb no finit). D'una banda,l'oració a) conté un subjecte oracional d'infinitiu. D'altra banda, l'oració b) conté un complement directe oracional d'infinitiu, el qual es pot substituïr pel pronom -ho.
b) ¿Què en diuen les obres de la bibliografia de l'assignatura?
A Gramàtica catalana (1918; capítol VII: Preposició, pàg.164-165-166) Fabra asmenta que l'infinitiu pot ser introduït amb de quan fa de complement directe decerts verbs transitius admèt ser introduït amb la preposició de. Els verbs transitius que l'admeten són els següents: acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pergar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, provar, refusar, recomanar, resoldre, suggerir i amb veure/mirar en el sentit de procurar.Ex: Li han promès (de) fer-ho tot seguit. / Han decidit (d')anar-hi demà.
Diu, també, que la preposició de pot ser usada per a introduïr el subjecte de la proposició quan aquest és un infinitiu i va darrere del verb.
Ex: Molt em tarda (de) saber-ho. / És una temeritat (de) sortir amb aquest temps.
Al llibre Gramàtica catalana (1956; capítol V: L'infinitiu, pàg. 86), Fabramenciona, sobre el tema tractat, el mateix que en la Gramàtica catalana de l'any 1918. L'Única diferència és que el verb dignar-se ja no aparèix com a verb transitiu.
La Gramàtica de la llengua catalana (1994; part 1: Sintaxi oracional. El discurs. Les oracions- capítol 11: Els elements de relació- I. Les preposicions, pàg. 220, 221, 222) de Badia i Margarit distingeix un grup nombrós deverbs (transitius) amb els quals 1
la preposició de pot introduïr un infinitiu que fa de complement directe.
Cita que el complement directe, amb de o sense, és reemplaçable pel pronom ho, coincidint amb les explicacions dels apunts realitzats a l'assignatura.
Ex: Desitjo [(de) fer-ho jo mateix] Ho desitjo. (CD)
A part de complement directe, un infinitiu pot sersubjecte oracional: [(de)+infinitiu]. Pot ser-ho si aquest és un infinitiu i es troba després del verb.
Ex: Serà convenient [(de) llegir el text íntegre] (Subjecte)
Badia i Margarit puntualitza que, la comunicació, en complement directe oracional i en subjecte oracional, resta assegurada si hi manca la preposició de, i menciona que l'ús més corrent és d'ometre-la en el llenguatge parlat,i també en la llengua escrita de registres no molt formals.
Manual d'estil (1995/1997; XXI, 4) de Mestres, Costa, Oliva i Fité, a banda d'esmentar el que s'ha explicat fins ara, explica que en la conversa 229 de Barcino s'hi asmenta una indicació contrària al què expressen els gramàtics, en general: la possibilitat d'introduïr un infinitiu subjecte amb la preposició de quan va davant delverb. No obstant, Joaquim Rafel en l'edició crítica de les converses que realitzà, rectificà el preposat al verb per posposat al verb.
A part d'això, comenta els verbs que poden dur o no la preposició de davant l'infinitiu CD i diu que Fabra presenta vacil·lacions en el verb dignar-se, Badia i Ruaix ni el recullen. El Manual d'estil, doncs, diu que aquest verb és pronominal i la pronominalitzacióde l'infinitiu no és la d'una subordinada de complement directe. En aquest sentit, el verb oferir, que està inclòs a la llista, seria paral·lel a un ús reflexiu.
Ex: Es dignarà a fer-ho o no s'hi dignarà. /
S'ofereixen a fer-ho o no s'hi ofereixen.
Malgrat aquesta pronominalització el DCVB, el diccionari de Ginebra i Montserrat, i DECat de Coromines confirmen que s'utilitzi sense...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.