Civilitzacions afroasiàtiques antigues

RUBÈN SATORRA LLUBES

1er SEMESTRE 2010 HISTÒRIA I

UNITAT 3 CIVILITZACIONS AFROASIÀTIQUES ANTIGUES

ACTIVITAT 3 -1

LA NATURALESA I ELS ARQUETIPS DIVINS

Des de la Prehistòria terminal fins a l’adveniment de la cultura hel·lenística, els pobles antics de cultura sahariana com l’Egipte dels Faraons, les civilitzacions sumèrio-acàdia, assíria i babilònica, i les civilitzacionssemítiques occidentals fenícia, hebrea i àrab, compartien un mateix substrat cultural[1] dins d’un ampli complex protohistòric nordafricà, amb el denominador comú de la família lingüística afroasiàtica[2], i el d’una continuïtat geogràfica i cultural en l’aparició d’aquestes civilitzacions . Aquest complex però va tenir una sort desigual entre les diferents regions i pobles. Un destí lligat en granmesura a la història climàtica dels continents, i a una influència ecobiològica relacionada directament amb la capacitat de producció d’aliments. Així, si la regió nilòtica va veure florir la civilització faraònica (i després també les civilitzacions núbies), gràcies a l’oasi que el Nil representa, les cultures protohistòriques del Sàhara van acabar per desaparèixer (entre el II i el I mil·lennia.C.), a causa de la definitiva desertització de la regió.

Tradicionalment, des de l’aparició de la Història Antiga com a disciplina, a principis del segle XIX, s’havia tractat el concepte de civilització a partir de la presència de tres factors: una tecnologia prou avançada, un urbanisme desenvolupat amb una arquitectura monumental, i un sistema d’escriptura. Però aquest concepte epistemològicvaria notablement si sortim de l’àmbit de la tecnologia i de l’escriptura i ens obrim, per exemple, a l’àmbit de les mentalitats i l’art. En els darrers anys, el nou interès d’Occident cap a totes les seves alteritats, inclosa la africana, ha portat a una nova i renovada pràctica arqueològica, més “universal”. Així, l’Àfrica antiga ha començat a ser una realitat si tenim en compte, per exemple,l’art rupestre del Sàhara o les cultures núbies, etiòpiques, nigerianes… Els paral·lelismes iconogràfics i arqueològics trobats en l'univers saharià neolític, el faraònic i les civilitzacions africanes modernes que Cervello Autuori anomena "fets de substrat”, s’emmarcarien en aquest substrat comú. El coneixement d’aquesta realitat, més els paral·lelismes culturals que ara poden establir-se, haurienpermès tornar a situar Egipte dins del seu obvi context natural i cultural: el del continent africà, per on discorre el Nil. La nova contextualització cultural d’Egipte a l’Àfrica contribueix de manera decisiva a avançar en la comprensió d’alguns aspectes essencials de la civilització egípcia, com ara la seva institució central, la monarquia faraònica, o diferents aspectes de la seva religió ocosmovisió. Però també ha contribuït a explicar els paral•lelismes iconogràfics (i, per tant, religiosos i “mentals” –perquè darrera de tota representació artística, en el context de les cultures de discurs mític, hi ha sempre un sentit simbòlic, mític o màgic–, així com etnogràfics –objectes, armes, vestits, actituds corporals, activitats econòmiques...–) entre l’art de les cultures neolítiques iprotohistòriques del Sàhara i l’art faraònic.

L’etnògraf James G. Frazer[3] definí el concepte de Reialesa Divina, compartit per moltes cultures africanes antigues i modernes tradicionals. Tot a Egipte giraria entorn a la figura del faraó, un autèntic catalitzador de forces còsmiques i socials.

La funció principal del faraó és la de mantenir l’ordre còsmic (la Maat, l’harmonia universal, laveritat, la justícia, l’equilibri...) i la de fer d’intermediari entre el món dels déus i el món dels éssers humans: als primers, els ha de consagrar temples i garantir el culte diari per tal que concedeixin harmonia, abundància i benestar; i als segons, els ha de fer arribar aquest benestar i els ha d’assegurar una vida plena i rica.

Quan el faraó governa, imparteix justícia o assegura el...