Civilitzacions europees antigues

CIVILITZACIONS EUROPEES ANTIGUES

En Aquesta síntesi parlarem de les civilitzacions indoeuropeus. Si busquem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el significat d’indoeuropeu ens mostra dos o tres definicions que tenen com a nexe d’unió la llengua. Nosaltres no podem, però, definir aquesta societat només amb el paràmetre filològic. Si bé ha quedat demostrat, gràcies als esforçosd’estudiosos com el lingüista alemany, A. Schleicher (1821-1868) que ha estat el primer lingüista en utilitzar coneixements “darvians” (arbre genealògic) per a demostrar el desenvolupament de les llengües i així passar d’una gramàtica comparada a la gramàtica històrica i de J Schmidt (1940)que aposta per una situació original d’heterogeneïtat més que d’homogeneïtat (teoria de les Ones) segons la qual ésel contacte entre les llengües el que les fa semblants i no un origen comú. Avui per avui podem assegurar que la idea d’un estat de llengua original d’on deriven les llengües indoeuropees històriques és una idea totalment acceptada.. Com dèiem, no és sols sota la premissa lingüística que definirem aquesta civilització, sinó, també, dins d’un context geogràfic que va des de l’Atlàntic fins a l’Índiai dins d’una cronologia que aniria des del VI mil·lenni a.C. fins a l’actualitat. Tindríem doncs, situada la civilització dins d’un ordre geogràfic i temporalitzador. Hi ha però una altra definició que “agermana” dins d’aquest definició de societat indoeuropea i que serà el motiu, quasi principal, del treball, és la idea de la “trifuncionalitat”.

Sense haver estudiat res ens podríem atrevir adonar una definició de “trifuncionalitat” com quelcom que funciona en base a tres estaments, tres substàncies, tres forces, etc.., és, la sensació que vaig tenir en llegir per primer cop aquesta paraula i que, al llarg de les lectures m’he adonat que no anava desencaminada del tot.

L’antropòleg francès i molt interessat en filologia, Georges Dumézil (1898-1986) és la persona que tindrem dereferència en aquesta definició de trifuncionalitat. Ell va demostrar que la societat indoeuropea es bastia a l’entorn de tres funcions: La funció sobirana, que reflecteix el poder (govern) però també els poders màgics i religiosos i aniria a càrrec dels reis sagrats, sacerdots, els caps i també, els déus sobirans; la funció guerrera, que seria l’encarregada de la defensa de la terra, de l’exercici dela guerra, tant en el sentit d’expansió com de protecció, en serien responsables els guerres, soldats i també els déus de la guerra i la funció nutritiva, que tindria a veure amb la fecunditat, alimentació, comerç, agricultura i l’exercirien els pagesos i ramaders, mercaders artesans i, també els déus de la fecunditat, amor, ofici.... Aquesta representació vendria a ser com l’estructuració de lasocietat perfecta, el que busquen els individus pel tal de viure en tranquil·litat. Hem d’entendre, però, que aquesta trifuncionalitat no és una realitat social, quelcom tangible, és una conceptualització. La societat indoeuropea creu, i és el que va intentar demostrat G. Dumézil, que per a un bon funcionament cal que existeixi aquests conceptes en plena harmonia. Podríem pensar que no solsamenten la societat indoeuropea es donen aquests tres factors, són, és clar, conceptes universals (poder, guerra, fecunditat) el que ho diferència, però, es precisament aquesta imatge triangular, la visió tripartita del concepte. Quan vam estudiar les societats africanes vam veure que també existeixen déus sobirans, déus de la guerra i déus de la fertilitat, però la relació que s’estableix entre ells ésdiferent. A Egipte, una de les seves característiques era la visió dualista de la seva organització: Alt/Baix Egipte; Negre/Roig, ordre/caos fertilitat/desert..., intervenen totes les funcions però en diferent organització. Alguns dels exemples que ens ha mostrar Dumézil d’aquesta trifuncionalitat són: La mitologia romana venera a Júpiter com a déu suprem, Mart com a déu de la guerra, i Quirí...