comentari descartes pau 2012

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria,plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el movimenti el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert.
Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot justacabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder queem posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un
cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cosi dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel,ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no:
si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantmentenganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que,
un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment.
RenéDescartes. Meditacions metafísiques, ii
1.
Descartes en aquest fragment de les Mediacions considera la possibilitat de dubtar raonablement de tot el món, de tot allò que l’envolta. Dubtar dels coneixements rebuts a través de l’educació, de les coses que coneixem a través dels sentits, de les idees que captem, de manera que és possible pensar que no existeix res al món. Però, així i tot, pucimaginar que jo no existeixo?, es pregunta , Impossible, es respón..
Planteja la hipòtesi d’un èsser enganyador molt poderós, un geni maligne que li fa creure que és certa una idea que , de fet és falsa. Fa servir aquest recurs per radicalitzar el dubte sobre tot coneixament admés com a verdader aixó el porta a pensar que com a mínim existeix com quelcom enganyat.
Tot i que ell dubte de tot, ésimpossible dubtar de que ell és una cosa que pensa. Descartes pot dubtar d’allò que pensa, però no pot dubtar de que pensa. Amb aquest raonament demostratiu arriba a una primera veritat (necessària), a un primer principi ferm per recolzar el seu sistema de coneixament de forma sòlida.
2.
A) Extensió: Allò que captem de forma clara y distinta dels cossos o matèries. Allò que els dóna essència.B) Quimera: somni o quelcom imaginari del que es pot arribar a creure que és veritat sent fals.
3. «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.»

Descartes va néixer el 31 de març del 1596 a La Haye (França). Estudia a La Flèche, escola regida perjesuïtes i fundada per Enric IV. Segons afirma ell mateix al Discurs del mètode, obra publicada al 1632, està decebut dels coneixaments adquirits ja que tot és dubtós, tot és objecte de disputa. Poc desprès,te una època de viatjar arreu del món,entre el 1618 i 1625,recorre Holanda, Baviera, França, Alemanya, Suïssa i Itàlia. Un cop a Holanda pren interès per la “nova ciència”, la de Galileu Galilei, ies planteja donar a la filosofia i al coneixement, en general, un fonament sòlid. Interromp els seus estudis per escriure i publicar una sèrie de llibres entre ells Les meditacions metafísiques, al 1641, obra fonamental , on es fan explícits els principis del mètode de raonament i el recurs al dubte hiperbòlic explicat en Discurs del mètode.
El pensament de Descartes va lligat a la...