Descartes

TEMES FONAMENTALS DE LA FILOSOFIA, Curs Acadèmic 2013-2014 Seminari Bloc 2

El problema del coneixement

























Assignatura: Filosofia
Data: 26/11/2013

a) Per quin mètode a la segona meditació Descartes arriba al cogito i de quina manera l'exemple del bocí de cera permet a Descartes definir la naturalesa del jo com a substància pensant? Explicales característiques del cogito.

Descartes, considerat el pare de la filosofia moderna, es va proposar desfer-se de totes les opinions velles que considerava vertaderes i començar de nou des dels fonaments per tal d’establir una cosa ferma i permanent en les ciències. Volia arribar al coneixement absolut segur, i això ho va fer a partir d’un mètode: El dubte metòdic. Aquest procés consisteixen buscar el menor motiu de dubte en qualsevol enunciat i considerar-lo com a fals, per tal que, al final, només quedin les proposicions vertaderes i indubtables.
Descartes començà descartant totes les mentides que li omplen la memòria, designant com a fals tot allò que ens transmeten els sentits. Arribats a aquest punt, considera la possibilitat que existeixi un Déu que li posi aquests pensamentsa la ment, i que faci que l’enganyi, “No és un Déu vertader font suprema de la veritat, és un geni malvat tan poderós com astut i enganyador que ha posat tot el seu enginy en enganyar-me” 1. Si havent descartat l’existència de tot el que l’envolta, fins i tot allò que el forma, el cos i els sentits, es pregunta si, almenys, ell existeix. Resol aquest problema concloent que el fet que ell estiguiafirmant la no existència de quelcom, o que estigui dubtant, això assegura la seva existència, ja que ha de ser quelcom que faci aquestes accions. A mes, si és veritat que existeix un geni malvat que l’enganya, ha de ser algo per força, algo que és enganyat.
Per tant, conclou que si d’alguna cosa està segur és que ell és una cosa pensant, primera proposició vertadera i indubtable: >
Acontinuació, s’endinsa en aquesta proposició indubtable, és cert que ell és, però es pregunta: què és? Per fer-ho, comença a analitzar els pensaments antics que li apareixien en la ment quan considerava el que ell era. Distingia entre cos i ànima. El cos és tot allò que “pot quedar limitat per una forma, pot cabre en un lloc i omplir un espai de tal manera que tot altre cos en quedi exclòs, que es pot sentirpels sentits i que només es pot moure per contacte am una altra cosa externa que li doni impuls”2. A part, pensava que s’alimentava, caminava, sentia, pensava i tot això ho atribuïa a l’ànima, “cosa rara i subtil que penetra i s’escampa per entre les partícules més grans del meu cos”3. No es pot atribuir en ell mateix cap cosa que ha atribuït a la naturalesa de les coses, ara revisa els atributsde l’ànima i tampoc cap, excepte el de pensar, que sí que li pertany, sóc i existeixo mentre estigui pensant. “Penso, per tant existeixo”, “ Cogito ergo Sum”. No sóc, diu Descartes, ni un cos, ni una ànima, simplement sóc una cosa que pensa, un enteniment, potser el que imaginem és fals, però la facultat d’imaginar em pertany. Poder el que ens diuen els sentits també és fals però sóc jo qui rep,coneix i sent les coses. Diran que totes aquestes coses són falses i les imagino, però el que és cert és que a mi em sembla que hi veig, hi sento,etc. El cogito és una realitat espiritual que no necessita la realitat material, ni per existir ni per pensar, igual que tampoc és l’ànima, entesa com la realitat necessària perquè el cos senti, es mogui, pensi i s’alimenti. L’existència del cogito no potdependre d’altres realitats, com seria la material, de les qual no tenim un coneixement evident i distint.
Procedeix el seu anàlisi amb l’exemple d’un bocí de cera que acabem de treure d’un rusc, encara posseeix totes les coses que ens fan conèixer distintament un cos, té la dolçor de la mel, conserva la olor de les flors, el color, la forma, es pot tocar i si el toquem sona. L’acosto al...