Descartes

RENÉ DESCARTES (1596-1650)


Obres:
- Regles per a la direcció de l’esperit (1628; obra pòstuma 1701; llatí).
- El món (defensa les tesis de Copèrnic; obra pòstuma 1677)
- Discurs del mètode (1637). Data de naixement de la filosofia moderna.
- Meditacions metafísiques (amb objeccions i respostes) (1641).
- Principis de filosofia (1644)
- Les passions de l’ànima (1649)


1. PUNTDE PARTIDA I OBJECTIU.

Punt de partida: crítica al saber escolàstic (l’aristotelisme).
Les matemàtiques són el model de ciència (i coneixement) per la seva claredat i evidència.
Filosofia escolàstica: mitjà no per aconseguir la veritat, sinó tan sols per construir arguments versemblants.
Tot el saber filosòfic és dubtós i està sotmès a una disputa constant. La resta de les ciències --físicainclosa-- també són dubtoses en la mesura en què tenen els seus principis en la filosofia.

Descartes manté la tesi de la unitat del saber (analogia de l’arbre del saber dels Principis de filosofia).
El saber és un tot orgànic, com un arbre o un edifici. La metafísica són les arrels, els fonaments del saber; d’aquesta depèn la física o filosofia natural (el tronc) i la resta de ciènciesparticulars (medicina, mecànica, moral, etc.) són les branques de l’arbre, les quals hi mantenen una estreta relació amb la filosofia natural.
A partir d’aquesta desconfiança inicial vers la metafísica tradicional, el primer objectiu de Descartes és sanejar els fonaments o les arrels de l’edifici del saber. Es tracta de no admetre cap opinió com a vertadera si aquesta no s’ajusta a les exigències de laraó. Descartes rebutja tota autoritat i decideix confiar únicament en l’ús de la sola raó. No es tracta tant de descobrir noves veritats com d’establir veritats certes. (No obstant, el descobriment de noves veritats no és aliè a l’objectiu de Descartes. De fet, la crítica principal de Descartes a la lògica aristotèlica és que els seus sil·logismes serveixen més per explicar allò que ja se sap ad’altres que per aprendre coses noves. Els nous coneixements, però, s’han de fonamentar sobre principis ferms i indubtables, i per mitjà d’un mètode que asseguri la certesa dels nous coneixements).

Al desig d’aconseguir aquest objectiu –reconstruir el sistema del saber sobre fonaments sòlids i fer del saber un sistema orgànic de veritats certes, per mitjà del sol ús de la raó--, responen lesqüestions del mètode i del dubte de Descartes.


2. EL MÈTODE.

1. Finalitat del mètode: dirigir bé la raó.

El caràcter unitari del saber té el seu fonament en el caràcter unitari de la raó: el saber és un perquè la raó és una. La raó –diu Descartes—és naturalment igual en tots els homes. ¿D’on prové, doncs, la diversitat d’opinions? El problema per a Descartes està en dirigir bé la raó; no hi haprou amb tenir un bon enteniment, el més important és aplicar-lo bé. Per això, cal un mètode, mitjançant el qual guiar bé la raó. La finalitat del mètode és dirigir correctament la raó. Només així és possible augmentar els coneixements i avançar en la recerca de la veritat.

Així, al capítol quart de les Regles per a la direcció de l’esperit, Descartes defineix el mètode com un conjunt deregles certes i fàcils, que fan que aquell que les segueixi atentament mai prengui allò fals per vertader i, sense malgastar inútilment les forces de la seva raó, arribi al coneixement vertader de tot allò de què és capaç.

2. Els orígens del mètode i els quatre preceptes del mètode.

Descartes s’inspira en tres ciències per establir el seu mètode: la lògica, l’anàlisi dels geòmetres i l’àlgebra.Mantenint els seus avantatges i excloent els seus defectes (l’excessiva abstracció de les dues últimes), Descartes formula els seus quatre preceptes del mètode.

1) En el primer precepte, Descartes estableix l’evidència com a criteri de veritat. I assenyala la claredat i la distinció com a característiques de l’evidència.
La claredat és la presència o manifestació d’un coneixement a la...