Dissertació Sobre Sòcrates

Dissertació sobre Sòcrates.
Va nàixer a Atenes el 470 aC i va morir al 399 aC. Va viure durant l’esplendor i el inici de la decadència de la ciutat. Fill de un escultor i una llevadora. No va escriure mai res, tot el que se sap d’ell és a través dels textos que va deixar el seu deixeble Plató i d’altres contemporanis com Xenofón i Aristòfanes.
Sòcrates apareix a la vida atenenca de la sevaèpoca no com un home que duu, en front dels sofistes i els antics cosmòlegs, una nova doctrina, sinó com un home que persegueix tota doctrina que no tingui per objecte examinar el bé i el mal. Les controvèrsies amb els sofistes, l’aparent menyspreu cap a totes les especulacions sobre l’univers no son, tot hi així, una negació de la filosofia; justament perquè Sòcrates vol viure filosofant no potadmetre la satisfacció, la suficiència i la prepotència dels savis de la seva època. Comparant amb un savi home d’Estat atenès d’aleshores: “ Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el queno sé, tampoc no em penso saber-ho”. (Extracte de L’Apologia de Sòcrates, 20c). La saviesa de Sòcrates és en primer lloc, el reconeixement de la vanitat dels suposats sabers i en un segon lloc, la obligació de conèixer-se un mateix. Però conèixer-se bé com una cosa entre les coses no és el que Sòcrates busca; tal coneixement no tindria sentit si no fos perquè es l’únic camí que condueix al bé, ala pràctica de la virtut.
El que amb Sòcrates apareix és una novetat tan extremada que es pot considerar que amb ell sorgeix per primera vegada la filosofia. La filosofia ja es trobava en pensadors anteriors, en els pitagòrics, en els atomistes, en els jònics: els anomenats presocràtics. Però es trobava d’una forma incompleta. Sòcrates es desentén de totes les seves argumentacions i ofereix unpunt de vista totalment diferent. Si mai hagués aparegut, la investigació dels antics cosmòlegs hauria desembocat a la ciència però mai a la filosofia. D’aquesta manera, l’enemic de tots els savis, científics, pensadors, sofistes, etc, és al mateix temps el primer filòsof autèntic. El desinterès de Sòcrates cap al saber de l’home i de la naturalesa, és la via necessària per arribar a la saviesaverdaderament interessant i decisiva.
Al llarg de la seva vida Sòcrates es va guanyar mols enemics ja que un dels trets característics del seu mètode era intervenir allà on els homes es resisteixen més a la seva intervenció: la seva pròpia vida. Aquesta irritava però a la vegada atreia. L’objectiu era formular preguntes de temes importants per l’home (l’amistat, la justícia, la mort, l’autocontrol)la veritat de
l’ interlocutor quedava despullada de falsos sabers. I intentar fer alguna definició totalment verídica impossible de contradir. Sòcrates no volia, com els sofistes, derrotar a l’adversari sense cap més motiu que el de obtenir la victòria. Ell busca la derrota de l’adversari no per confondre’l sinó per il·luminar-lo. Per això el mètode Socràtic ( la maièutica, la ironia) no estracta de la oposició de una tesi contra una altra, es l’extracció de l’anima a través de preguntes i més preguntes arribant al coneixement a través de les seves pròpies conclusions i no a través d’un coneixement aprés anteriorment.
La moral socràtica es basa en la virtut i el saber de l’home. L’home només pot arribar a ser virtuós quan coneix la virtut, quan es desentén de l’exterior, elimina totallò que no li incumbeix, arriba fins a la seva ànima fins a la suficiència i la autarquia. Aquí és on es troba la autèntica felicitat: el conèixer el que s’ha de fer i evitar, conèixer fins a quin punt una cosa és necessària, practicar la virtut... Per Sòcrates la suma de tot això és la salvació.
El major mal, per contra, és la ignorància de la virtut i de com l’home ha d’actuar. Sòcrates...