El Cinema Militant

El cinema militant va néixer durant els anys 30, encara que no va adquirir molta importància fins als anys 60. La característica més important d'aquest tipus de cinema radica en d'importància del polític, per sobre de l'estètic. Neix amb la recerca d'un canvi, per difondre una lluita o per mostrar altres punts de vista sobre la mateixa. Utilitza el cinema com un mètode de denuncia i memòria.Actualment, està ressorgint un moviment que semblava tenir menys força, gràcies a les noves formes de difusió i els mitjans més assequibles dels que es poden disposar.

Tot i això, les característiques del cinema militant han tingut molt poques variacions des de la seva creació i es continua distingint per ser aquell cinema que es realitza fora del control de l'administració, que proposa novesformes de finançament, que té una difusió fora dels estàndards del cinema, i que es considerat, en definitiva, com un cinema amb la triple independència: econòmica, artística e ideològica .

En el documental El despertar de les places de Lluc Güell s'analitza la situació un any després del moviment del 15M a Barcelona, també anomenat moviment dels indignats, que va produir una sèrie de protestespacifiques a Espanya i es va formar el 15 de maig de 2011. Aquest moviment es caracteritza per ser un moviment sense cap partit polític de suport i majoritàriament pacífic, que té la intenció de promoure una democràcia més participativa.
El fet de contextualitzar els fets un any després obliga als directors del documental a buscar una raó, i aquesta es troba en captar les impressions i elsresultats passat un any de la mà de set protagonistes, que guien la història i aporten el seu particular punt de vista dels fets i la situació. Aquests es troben i posen en conjunt les seves opinions.

En un inici, el film mostra una lleu comparació d'aquests fets amb la primavera Àrab, incorporant una sèrie d'imatges de les diferents manifestacions que es van dur a terme, que passen apresentar-nos les primeres imatges de situació i de context del documental, a les manifestacions de Barcelona. La semblança d'aquestes imatges i les composicions de caire similar ens fan captar que es tracta d'una comparació de fets, encara que no es torna a fer menció durant el documental. Mitjançant dos rètols, un en les imatges de la primavera Àrab i l'altre en les imatges de la manifestació a Barcelona esdu a terme una translació, tant espaial com temporal de la seqüència de muntatge discontinu de la Primavera Àrab amb la manifestació a Barcelona, on s'inicia realment el film. Aquesta unió es realitza mitjançant la semblança dels plans que uneixen tots dos fets, en els quals veiem una multitud, agrupada amb una sèrie de lemes i uns elements iconogràfics com banderes o pancartes que ens donen aentendre la similitud que realment tenen aquests dos fets, que inicialment veiem llunyans degut a la diferencia espacial. El fet de realitzar aquesta comparació podria ser la intenció dels propis directors de donar suport al moviment, donant a entendre que, igual que la primavera Àrab aquest rebrà un suport i aconseguirà una sèrie de canvis en l'àmbit polític i social.

Un cop situada l'acció,que es centrarà únicament en el moviment a Barcelona, es presenten les diferents persones, de forma lleu ja que els directors no han volgut destacar la personalitat de cadascun d'ells, si no que donaran més importància als seus fets en l'acampada, exceptuant un dels participants, del qual parlarem més endavant.
Com hem dit anteriorment, aquestes entrevistes donen continuïtat a les imatges iexpliquen la història, sempre des de el seu punt de vista i amb la seva pròpia veu, en una visió més freda dels esdeveniments (recordem que la entrevista amb aquestes persones va ser enregistrada posteriorment, i per tant es poden extreure unes conclusions menys indeliberades), intercalant les opinions de tots ells i remarcant-les amb imatges ja enregistrades anteriorment en l'acampada.
El fet de...