El hombre que confundió a su mujer con un sombrero

EL HOMBRE QUE CONFUNDIÓ A SU MUJER CON UN SOMBRERO, Oliver Sacks

1 El hombre que confundió a su mujer con un sombrero
Resum del cas:
Sacks explica la història, en relació a la seva patologia (prospagnosia), d’un músic distingit que després va passar a ser professor en l’Escola de Música local. Aquest senyor l’anomena, doctor P., era incapaç de reconèixer les cares dels seus alumnes fins queno sentia les veus d’aquests, és a dir, els reconeixia per les veus no per les cares. A més, no només fracassava en el reconeixement de cares, sinó que també veia cares o no n’hi havia. Per exemple, donava copets a les boques d’incendi pensat que eren caps de nens. Tot i així, les seves facultats musicals seguien intactes. Al cap d’uns anys li van diagnosticar diabetis i, fins aquest moment, nova pensar que li podia estar passant alguna cosa a la vista, ja que aquesta malaltia també pot afectar aquest sentit. Així doncs, va anar a l’oftalmòleg i li va dir que no li passava res, però que anés a un neuròleg perquè sí tenia problemes en la zona visual del cervell. D’aquesta manera va conèixer el doctor Sacks.
A la consulta del neuròleg, aquest no va començar a notar-li cap problema, finsque al acabar amb un examen neurològic, dels quals el doctor P. s’havia hagut de treure la sabata esquerra, va confondre el seu peu amb la sabata. El doctor Sacks es va quedar sorprenent, per aquesta raó, va decidir ensenyar-li una revista perquè descrivís les imatges. El doctor P, alhora de fer-ho, li era impossible veure tota la seva totalitat, ja que només veia detalls, mai com un tot. Tot iaixí, no n’era conscient. A més, en el moment del comiat, el doctor P. va confondre la seva dona pel seu barret.
Al cap d’uns dies Sacks va decidir anar a visitar al doctor P. a casa seva. Allà, es van tornar a repetir alguns accidents alhora de reconèixer les cares de les fotos familiars, d’amics... fins i tot, no es reconeixia a ell mateix. Tot i així, era capaç de distingir perfectament formesabstractes com un icosaedre i també famosos d’un llibre de caricatures. A més, li va fer unes proves per comprovar com estava la seva imaginació i memòria visual. Aquestes van demostrar que els dèficits del camp visual eren tan interns com externes. Sacks va concloure que tenia una profunda agnòsia visual, però la música havia ocupat el lloc de la imatge. Ja que no podia fer res sinó ho convertiaen una cançó i, quan algú l’interrompia, es quedava immòbil i no reconeixia res perquè havia perdut el fil de la cançó.
Reflexió del cas:
El doctor P. tenia facilitat per formular hipòtesis cognitives, però no era capaç de fer un judici cognitiu, ja que aquest judici és intuïtiu, personal, global i concret. Ell només tenia una actitud abstracte de la realitat, cosa que li impedia percebre elsdetalls individuals i, per tant, fer aquest judici. És a dir, nosaltres veiem com estan les coses en relació unes amb les altres i elles mateixes, el doctor P, era incapaç de fer aquestes relacions.
Sacks també explica que va trobar per casualitat un altre cas similar explicat a la revista Brain de 1956.

3 La dama desencarnada
Resum del cas:
En aquest capítol ens explica el cas de laChristina. Una noia jove que portava una vida activa i plena. Un dia, a causa d’uns dolor abdominals, li van descobrir pedres a la vesícula. El dia abans de l’operació, va somiar que no tenia sensibilitats a les mans, no sentia el terra, els seus moviments eren maldestres... L’endemà el somni es va fer real. Només podia agafar coses amb les mans si tenia la vista fixada en aquestes, o no podia estar depeus si no se’ls mirava. Sentia el cos com si estigues mort, com alguna cosa no real. Van examinar els seus lòbuls parietals, però aquests funcionaven. Així doncs, van deduir que havia perdut la propiorecepció (la percepció del cos), és a dir, no tenia sensibilitat en els músculs, tendons o articulacions. A més, els símptomes es van agreujar, fins acabar immòbil. Al final, li van detectar...