El problema del coneixement

Aitana Sierra Marín 2on batxillerat A2


El problema del coneixement científic



Kant identifica coneiximent amb “coneixement vertader”. Per coherència lògica, no és possible que un coneixement siga fals. Així, en el cas de que l'home aconsiga arrivar al coneiximent científic sobre el món, aquest coneixement deurà ser vertader i deurà ampliar el nostre coneixement, a més de que deuràcomplir amb dos criteris de racionalitat: la universitalitat i la necessitat. Però, existeix tal coneiximent? I per què és anomenat científic? Doncs bé, aquest coneiximent científic sí existeix, i n'hi han àrees d'aquest que podem considerar ciències, ja que han establert veritats fermes, augmenten progressivament els seus coneixements, i a més a més tenen mètodes per fer que els qui les estudien esposen d'acord sobre què s'ha d'acceptar com a vertader i què s'ha de rebutjar com a fals. Aixó ens porta a altra pregunta: per a poder construir aquest coneiximent científic, què ha tingut que fer la raó humana? I de quina manera ajuda la ciència? És a dir, què fa possible aquesta? Doncs bé, la raó humana, per a construir el coneiximent científic ha hagut de fer-se servir dels judicis construitsper l'enteniment, els quals deuen ser també vertaders, extensius, universals i necessaris, ja que el coneixement ha de ser-ho. Per tant, els judicis han de ser a priori, vertaders. I aquests judicis, com són possibles?

Kant va elaborar una teoria del coneiximent per a justificar la validesa del coneixement científic, la qual tractarà de respondre a la pregunta de “com són possibles els judicissintètics a priori?” o “ com són possibles l'experiència i la naturalesa?”. Amb aquesta filosofia trascendental volia saber si és possible algo semblant a la Metafísica investigant en l'estructura de la ment. Hume va dir que no és possible un coneixement universal i necessari de les coses, perquè ni la necessitat ni la universalitat no les trobem en l'experiència, i com que Kant no estava d'acord,va oposar-se amb la suposició que, si la necessitat i l'universalitat no venen de l'experiència, éssent les condicions necessàries d'un vertader coneixement, haurien de ser un element a priori del coneixement. Amb tot, va arribar a la conclusió de que la idea de causalitat (podem pensar alguna relació necessària i universal entre els successos de la naturalesa?), així com com les nocionsfonamentals de la Metafísica, no provenen de l'experiència, si no de l'Enteniment, de la mateixa estructura del conèixer.
A diferència del Racionalisme i l'Empirisme que entenien el coneixement com l'adaptació de la ment a l'objecte i que acceptaven una correspondència entre el món exterior i els continguts de la ment, Kant va proposar una nova manera de plantejar els problemes filosófics. Així, sostéque, per entendre l'experiència, és a dir, els coneixements a posteriori, és necessari tenir coneixements que no provinguen de l'experiència (coneixements a priori) per a que el coneixement empíric puga complir les condicions de necessitat i universalitat exigides pel vertader coneixement. Amb açó afirma que no és l'Enteniment el que es deixa governar pels objectes, sinó que son aquests els que essotmeten a les lleis del coneixement imposades per l'Enteniment humà., fent així un capgirament copernicà en epistemologia.
Què ocorreria si són els objectes els que es sotmeten a les exigències de la racionalitat humana en lloc de que el subjecte fora sotmés al dictat dels objectes? I què significa açó? Doncs bé, açó significa que els homes son agents constructors del coneixement, en la qualconcorren dos tipus de condicions. La primera són les condicions materials: uns elements que procedeixen de l'experiència (donats per la percepció). La segona, les condiciones formals: altres elements que no procedeixen de l'experiència, és a dir, la universalitat i necessitat agregada a les dades de l'experiència, el complement a priori. Aquest segon és el que permet passar de la contingència...