El teatre social de Guimerà



La preocupació social en el teatre d’Àngel Guimerà, Salvador Calvet i Figuerola http://lletra.uoc.edu/offlletra/files/4e8c4be1-80c8-446a-8c1d-31982ea5c0a4.pdf



EL TEATRE SOCIAL DE GUIMERÀ
Com hem pogut advertir, Guimerà no incorpora el realisme per poder reproduir els conflictes, sinó que l’incorpora limitadament i damunt de la base romàntica i costumista que marca tota la seva producció,sobretot pel que fa a la psicologia dels protagonistes i la
idealització dels seus sentiments. De fet, i això no ho hem de perdre mai de vista, el nucli fonamental de l’obra de Guimerà és mostrar-nos la lluita dels protagonistes amb llurs sentiments i l’assoliment o no de la seva realització personal. Veiem doncs com l’objectiu de Guimerà no és altre que mostrar-nos les complexes relacions i lespassions dels éssers humans, no pas les precàries situacions que pateixen diversos sectors socials, que actuen de rerefons, de context.

Així doncs, el realisme de Guimerà, provenint del costumisme, no deixa de ser una incorporació superficial dins d’una visió del món i de l’ésser humà sòlidament romàntica, sòlidament guimeraniana. L’objectiu del nostre dramaturg (...) és mostrar-nos, per damunt detot, les contradiccions i la conflictivitat amorosa dels protagonistes. Com ens recordarà Fàbregas (1971: 89) «la passió és aquí l’única força que compta i els protagonistes s’hi lliuren amb un ímpetu total». Uns personatges que no podran escapar del seu destí, que no es podran alliberar del tot, perquè el conflicte que volen eliminar és dins seu i això els arrossegarà irremeiablement cap al’autodestrucció.

Tot i així, Guimerà no oblida la conflictivitat social, i hi aporta una solució, per bé que prou
utòpica, com és que tots, desheretats i amos, poden arribar a la concòrdia mitjançant la bona voluntat i el proïsme. És possible que Guimerà idealitzi el problema obrer com una estratègia per poder fugir de la seva pròpia època, potser per no ésser capaç d’entendre-la, i crear una novasocietat basada en unes relacions patriarcals, ancestrals, de concòrdia entre els homes. Sembla evident que Guimerà no podia o no volia entendre el món que l’envoltava i és per això que n’elabora un altre.

El dramaturg presenta el moviment obrer com a reacció a la pressió de l’amo, no pas com
una ideologia. La conflictivitat social que presenta Guimerà sembla tenir com a objectiu la
denúncia del’opressió del poderós contra els dèbils, la pèrdua dels valors de la classe dominant que només aspira a enriquir-se. Ara bé, això no vol dir, ni de bon tros, que renegui de la seva pròpia classe ni, encara menys, que proposi una ruptura social. Res més lluny de la seva intenció. Així, aquesta mena de succedani de denúncia social queda desdibuixada perquè no vol incomodar el seu públic burgès,sobretot perquè en forma part i no en renega mai; per tant, sempre acabarà mostrant-se respectuós amb l’estructura social i religiosa, estàtica i immutable. Per a ell, i en paraules de Fàbregas (1971: 173), «La societat, [...], no ha de ser destruïda sinó restituïda». Com veiem, aquesta solució messiànica té una clara inspiració cristiana, que recorda la paràbola del fill pròdig. En aquesta història delNou Testament, un dels fills d’un ric propietari li demana la seva part de l’herència i se’n va. En terres estranyes malbarata tota la fortuna i acaba pidolant. Arribat el moment se’n penedeix i acaba tornant a casa, on el pare, que n’esperava la tornada des que havia marxat, el perdona i l’acull novament. Aquesta és la idea de redempció que incorpora Guimerà al seu teatre, el penediment delsesgarriats i el perdó i el seu acolliment per la societat portarà a la fi de la conflictivitat que viu la societat finisecular.

Quan l’obrer o l’anarquista intenten destruir la societat burgesa ho fan perquè no veuen cap altra solució a les seves penúries (...). Des de l’òptica guimeraniana tot canviaria si s’adonessin que dins la mateixa societat que volen anihilar hi ha els mecanismes...