Els mestres de la República

Ideologia, ciència i educació



RECENSIÓ
Els mestres de la República, escrit per Salomó Marquès, professor de la Universitat de Girona i Raimon Portell, ex docent i actualment escriptor, és un llibre per homenatjar a tots els mestres que van lluitar per aconseguir una escola pública i de qualitat durant la República.
Per situar-nos en el context del llibre, cal esmentar que ens trobem afinals del segle XIX i inicis del segle XX, on l’analfabetisme a Espanya tenia un gran pes dins la població, gairebé un 65%, afectant sobretot a dones i nens. En general la situació del país era dramàtica, la població obrera estava farta de callar i es van començar a organitzar per convocar vagues i reivindicar els seus drets.
Per altra banda, el Govern de la Segona República considerava que elnou estat havia de sostenir una política cap al creixement econòmic i cultural del país, és per això que considerava l’educació com a pilar fonamental per a la transformació. Un grup de mestres, tenint en compte les idees d’innovadors com Pestalozzi, Decroly i Dewey, es van començar a moure per organitzar trobades, per posar idees en comú, per tal d’introduir tècniques europees a l’educació delpaís que permetessin la regeneració d’aquest.
Va ser a partir d’aquí que va aparèixer l’Escola Nova a Catalunya, Adolphe Ferrière en fou el fundador l’any 1912 a Ginebra, i publicà 30 punts que havien de servir de guia a tota Escola Nova.
No obstant, els pressupostos que s’invertien en educació eren mínims, és per això que l’any 1908 es van presentar uns pressupostos orientats a invertir en lacultura del país però no van ser aprovats. Va ser llavors que els que estaven a favor de l’Escola Nova van començar a buscar noves fons d’ingressos per aconseguir diners. També van influir en aquest moviment institucions com l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Escola Horaciana de Pau Vila, les tasques pedagògiques del bohemi Manuel Ainaud, d’Eladi Homs, d’Artur Martorell, entre d’altres.
Moltsmestres van començar a viatjar per conèixer i aprendre noves tècniques que després aplicarien a Catalunya, com per exemple el Mètode Montessori que Palau i Vera començà a aplicar a la Casa de la Maternitat. Cal destacar les actuacions d’Alexandre Galí, que l’any 1910 dirigí l’escola Activa de Vallparadís de Terrassa, el 1916 fou secretari del Consell de Pedagogia, imprescindible per a la continuïtat dela Mancomunitat. Galí dirigí també els estudis normals i les escoles d’estiu que tenien com a objectiu millorar la higiene i la salut dels infants, i a l’any 1922, fundà el Butlletí dels Mestres.
Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Mancomunitat tenien competències a l’escola primària, per aquest motiu es van mobilitzar per preparar un projecte amb el qual poguessin defensar els seus propismètodes, l’any 1922 es va crear un Patronat Escolar com el de Madrid.
Amb la dictadura de Primo de Rivera tota la feina feta va desaparèixer i així la llibertat de parlar en català. Per sort aquesta situació va durar poc. Quan Lluís Companys proclamà la República, Marcel·lí Domingo, esdevingué ministre d’Instrucció Pública del Govern de l’Estat i tornà a posar en marxa tots els projectes que s’havienfet per millorar l’analfabetisme a Catalunya, a l’hora que s’anava redactant l’Estatut d’Autonomia.
Durant aquell temps es van construir moltes escoles amb condicions higièniques bones, biblioteques, horts, patis, cantines, etc. Aquestes escoles tenien com a principis bàsics la coeducació i el laïcisme, el treball per projectes i l’aprenentatge vivencial. S’apostava per un aprenentatge on estenia en compte l’infant, aquest era el protagonista del seu propi aprenentatge.
L’any 1932 es creà a Barcelona el primer Institut-Escola per continuar amb aquesta metodologia d’educació pels joves. Els mestres eren flexibles i comprensius, així doncs es deixava de banda l’aprenentatge per repetició. Alhora que es produïen aquests canvis en l’educació dels infants i joves, també se’n van...