Grado

1. NOCIONS DE TEORIA LITERÀRIA

1.1. Què són la Teoria Literària i la literatura comparada

La Teoria de la Literatura
És una disciplina que estudia de manera sistemàtica com funciona la literatura
entre els éssers humans i elabora els models teòrics adients.
Es tracta d’un camp d'estudi modern (s. XX), que neix a partir del
desenvolupament dels estudis científics sobre el llenguatge ique en els seus
primers temps coincideix en bona part amb la Lingüística (Formalisme i
Estructuralisme).
Fins al s. XX, la branca del coneixement que estudiava la literatura era la Poètica.
Era descriptiva i alhora preceptiva (donava normes).

La història de la literatura
L'estudi de la història de la literatura procedeix del pensament positivista del s.
XIX, que es va plantejar lanecessitat de delimitar quins eren els objectes de la
literatura (el corpus, els autors) i d'ordenar-los i classificar-los (per gèneres,
llengües, períodes, corrents estètics, etc.).
Segons Oscar Tacca (cf. Díez Borque 1985:188) la relació entre història i art
implica una contradicció, perquè l’art precisament aspira a transcendir la
història. De tota manera, la història de l’art es pot entendre detres maneres:
1.- El registre cronològic i ordenat de les obres de l’art del passat.
2.- La interrelació entre l’art i la història. En aquest sentit es pot
considerar que les manifestacions artístiques són un producte del seu
temps (i, per tant, l’art és una part de la història); o bé que les
manifestacions artístiques es donen malgrat la història, en contradicció
amb el seu temps (i no hi hamanera d’estudiar-les en el context dels
estudis històrics), són singulars.
3.-L’estudi de la transformació que s’ha anat plasmant en les obres d’art.
Pot tenir múltiples enfocaments, així com els té també l’estudi de la
història.
Les històries "especials" (com la Història Literària) són un fenomen relativament
modern (tot i que neixen al s. XVII, es desenvolupen sobretot al s. XIX). I tantpel que fa al seu plantejament com al seu mètode, sovint s’articulen al marge
dels principis i mètodes d’estudi de la Història (Tacca p. 197).
Al principi s’estudiava la literatura de la mateixa manera que s’estudiava la
història. Tacca explica:

“Avui veiem les coses d’una altra manera: la nostra relació amb els
successos de Troia no és idèntica a la nostra relació amb la Ilíada. Lahistòria literària, malgrat això, ha intentat comportar-se com la història. Si
per a Ranke la funció de la història era esbrinar “el que realment ha
succeït”, la història literària es va proposar conèixer d’un llibre el que
realment ha dit. Però el paral·lelisme és falaç. Ja que mentre que el que
va succeir a Troia no continua succeint, el que la Ilíada ha dit es continua
dient avui.” (cf. DíezBorque 1985:199).
A partir d’aquesta diferència, s’intenta estudiar la literatura des de dues
perspectives:
1.- Enfocament objectiu: la bellesa és eterna. L’objecte literari és
ahistòric. Es pot jutjar qualsevol obra des de qualsevol època.
2.- Enfocament relatiu: la bellesa no és una cosa eterna i absoluta, sinó
subjecta a la transformació i al canvi. Taine deia que les produccions del’esperit humà només es poden estudiar en relació amb el mitjà que les
va produir. El valor de les obres no pot ser mesurat sinó en relació amb
els patrons del seu temps: la crítica només és capaç d’una aproximació,
mitjançant la reconstrucció erudita de les circumstàncies de l’obra.
L’objecte literari és un objecte històric.
Les dues posicions d’estudi s’han anat alternant a través de les èpoques.La
primera ha donat lloc a la necessitat d’un patró clàssic sobre el qual es
poguessin mesurar conceptes com claredat, universalitat, bon gust. La segona,
historicista, ha evidenciat que molt sovint les obres de segona fila eren molt
més il·lustratives de la seva època, molt més documentals, que és obres
autènticament genials, que s’escapen a patrons i paràmetres. Es busca en les
obres...