Guerra Carlina

1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA
1.1 Dues opcions enfrontades
Els insurrectes proclamaren rei l'infant Carles Maria Isidre que defensa l'absolutisme i la societat tradicional, començant així una guerra civil.
-El Carlisme es una ideologia tradicionalista i antiliberal, defensors de la monarquia absoluta, de l'Antic Régim i del sistema foral particularista.
Dirigents i participants del carlisme:clero, petita noblesa rural i una base social pagesa amb propietaris empobrits que tenian per que els fessin fora de les seves terres i es malfiaven dels nous impostos estatals. Carlins defensats per l'Església que defensa la societat tradicional.
- La Causa Isabelina suportada per l'alta noblesa i dels funcionaris i un sector de la jerarquia eclesiàstica, davant la intenció de plantar cara alcarlisme cerquen l'adhesió dels liberals. La regent va haver d'acceptar les demandes dels liberals que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.
1.2 El desenvolupament del conflicte armat
Els Carlins no van poder comptar amb un exèrcit regular i crearen els seus efectius, escamots carlins, situats a Navarra i el Baix Aragó. Carles va rebre el suport económic i armat de potènciesabsolutistes. El conflicte armat va passar per dues fases:
- La primera etapa´(1833-1835) es va caracteritzar per l'estabilització de la guerra al nord i pels triomfs carlins. El general Zumalacárregui organitzà un exèrcit amb el que va conquerir Tolosa pero va fracassar en la pesa de Bilbao on va trobar la mort. Al llevant els carlins estaven desorganitzats i operaven amb poca connexió entre lesdiferents partides.
- A la segona fase la guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victoria del general Espartero, que va posar fi al setge de Bilbao. Els insurrectes, mancats de recursos per finançar la fuera van iniciar una nova estrategia caracteritzada per les expedicions a unes altres regions. La més important va ser l’expedició reial que va marxar cap a Catalunya iMadrid amb la intenció d’ocupar la capital sense resultats.
La feblesa del carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els liberals, i els instransigents. El general Maroto, va acordar la signatura del Conveni de Bergara amb el general liberal Espartero(manteniment dels furs i l’oficialitat carlina en l’exèrcit reial).
2. EL PROCÉS DEREVOLUCIÓ LIBERAL(1833-1843)
2.1 El primers governs de transició(1833-1836)
Creació d’un consell de govern per assessorar la regent Maria Cristina, presidit per Francisco Bermúdez i format per absolutistes moderats, amb la pretensió d’arribar a un acord amb els carlins, defensors de l’absolutisme que volien reformes administratives. L’única reforma que va endegar aquest govern va ser la nova divisióprovincial, que intentaba posar fi a l’administració local de l’Antic Règim. L’extensió de la insurrecció carlina, el tron Isabelí va començar a trontollar per manca de suports sòlids. Bona part de la población reclamava la reforma de l’Estat absolut. Alguns militars van convencer la regent de nomenar un nou govern capaç d’aconseguir l’adhesió del liberals per iniciar les primeres reformespresidides per Francisco Martínez de la Rosa. Promulgació d’un Estat Reial, conjunt de regles per convocar unes corts, les mateixes de l’Antic Règim, però adaptades als nous temps. Aquestes reformes eren insuficients per a una bona part del liberalisme. Divisió iniciada en el Trienni Liberal entre els liberals partidaris de la Constitució del 1812 i els exaltats. La corona i els antics privilegiats vandonar suport als moderats, necessitats d’aconseguir supports socials ferms contra el carlisme va forçar la monarquia vencer les seves reticències i a acceptar un govern progresista que iniciés un profund procés de reformes liberals.
2.2 Els progressistes en el poder
Els progressistes, descontents amb les reformes iniciades tenien la seva força en el domini del moviment popular i en les juntes...