història

ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901)
El catalanisme va iniciar-se al segle XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes. Aquest procés va anar acompanyat d’un gran interés pel coneixement de la historia, la literatura, les tradicions i el dret civil català, que es van configurar com a elements diferenciadors de la identitat catalana i van ferevident que Catalunya era un país dotat històricament d’una personalitat propia.
Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social de l’Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera del procés industrialitzador, va acentuar aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de problemas que l’Estat liberal, centralitzat i uniformista, era incapaç de resoldre. Això va provocar l’apariciód’actituds de refús, tant al centrelisme polític com a la uniformització cultural.
Al final del segle el catalanisme va esdevenir un moviment polític que pretenia una reforma en profunditat de l’Estat i que es vertebrava al voltant de la consecució de l’autonomia de Catalunya. (parla de l’estat federal)
L’aparició d’aquest sentiment catalanista cal situar-la en el context europeu de la difusiódel Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el govern propi.
Catalanisme: moviment cultural que reivindicava el retorn de la llengua catalana i l’autonomia a Catalunya.

(1) UNA NOVA CULTURA CATALANISTA
1. LA PERSISTÈNCIA DE LA IDENTITAT CATALANA
Al començament del segle XIX, un segledesprés d’haver estat promulgat el Decret de Nova Planta (saber qe es), que havia derogat tota l’estructura politicoadministrativa de l’antiga Corona d’Aragó, persistía a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativa d’imposar-hi lleis i la llengua Castellana.
Com a resultat d’aquesta política, al començament del segle XIX el català havia desaparagutpràcticament com a llengua administrativa i de cultura. No tenia presencia en les esferes de l’administrativa estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiástica; fins i tot una bona part de les elits culturals i polítiques del Principat l’havien abandonada com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicación escrita.
Malgrat aquest retrocés, el català continuaba viu com a llengua dela comunicación oral entre la majoria de la población, i s’emprava com a llengua escrita en les cançons i els romanços tradicionals i en els llibres de temática religiosa o d’entreteniment adreçats al gran públic.
Tot i el procés uniformador de l’Estat, la societat catalana mantenía no sols la llengua propia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, especialmente la manera de viure,representada per una forma específica de l’organització familiar i de la feina, de la propietat i del desenvolupament econòmic. En definitiva, bé que els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, tenien consciencia del seu particularisme dins el nou Estat liberal.

2. LA RENAIXENÇA LITERÀRIA I CULTURAL
La Renaixença fou un moviment que va sorgir a la década del1830 per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana. Tradicionalment, s’ha convingut que la publicació en català de l’oda “La patria (1833)”, de Bonaventura Carles Aribau, i, sobretot les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Poesies, 1841) de recuperar el català com a llengua literaria marquen l’inici de la Renaixença.
El redescobriment de la idea de patria i l’assimilació d’aquestaamb la llengua materna van ser l’impuls que donà origen a la Renaixença.
De tota manera, cal dir que la Renaixença va ser l’eclosió d’un llarg procès de maduració per recuperar la identitat propia que havia començat al segle XVIII: intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la historia, el dret i el folklore catalans. L’estudi del passat medieval, impulsat per literats...